El senyor Fèlix Millet, Creu de Sant Jordi el 1999, era algú amb qui tothom confiava. Fill de pare i nét d’avi, una nissaga, com els Borbó, però en petitet. Si, un home de confiança malgrat el seu currículum. No podia ser altrament essent qui representava a la terra les divines essències de la cultura catalana. Finalment ha resultat ser un lladre més. Ves per on! Aquí es demostra un cert punt de normalitat de país: entre els seus prohoms també hi ha pocavergonyes i corren gripaus entre les corbates de l’alta societat. Com diem al final d’un teorema matemàtic: CVD (com volíem demostrar).
Que el senyor Millet hagi engalipat totdéu no és, penso jo, quelcom preocupant en si mateix. És només un cas més de la inevitable corrupció, certament que a uns nivells que s’escapen a la majoria de nosaltres (Algú ha pensat quines reformes faria a casa seva per 1,3 milions d’euros?). Tampoc no serà preocupant que, si s’estira el fil, vagin sortint trames, persones, més trames i més persones, conegudes o no, però totes elles ben pocavergonyes. És d’esperar que un pocavergonya triï altres pocavergonyes tant per fer negocis dubtosos com per compartir barbacoes. Això requereix menys explicacions en els negocis i no cal vigilar tant en les converses de l’aperitiu. És una pena que algú hagi comentat que no es pot anar no sé quants anys enrere en la investigació perquè el delicte ha prescrit. I és una pena perquè, primer, vés a saber de quin delicte acabarem parlant i, després, perquè, atès que doblers de la nostra butxaca poden haver anat a parar a algun jardí diví -i privat-, bé paga la pena almenys saber-ho. En tenim dret, oi? Però fins i tot aquesta afirmació (no investigar més enllà) tampoc no és preocupant perquè té un cert tuf de previsibilitat, atesa la qualitat intel·lectual d’alguns gestors d’aquest Nostre Estimadíssim País. No, res de tot això no és preocupant. I ara!
El que sí que comença a preocupar-me -almenys a mi- és que tot plegat hagi pogut passar. M’explico: els qui hem gestionat diners públics, per bé que a una escala infinitament més petita, sabem de la quantitat de vacunes de l’administració, que acaba pagant tard i més car a canvi de més control. En el cas del senyor Millet, un plenipotenciari senyor amb molts poders terrenals i probablement també divins (interpreteu el que volgueu), la supervisió l’exercien la Sindicatura de Comptes i el Parlament (casi na). Val la pena llegir la notícia per adonar-se de fins a quin punt la desídia ens envolta (negligència és una paraula amb significat jurídic precís que no puc emprar). I preguem a Sant Jordi, patró de Catalunya, que no sigui res més que desídia.
Ara si que estic preocupat.
_____________________________________________
El gripau sembla un animal negligent, però no ho és. Com menys ho esperes, llança la seva llengua, ràpidament i eficaçment. Després torna a l'aparent desídia. Montruós, oi?
És coneguda la reflexió d’en Winston Churchill, ex-primer ministre de Gran Bretanya: “En tota activitat humana, la corrupció és inevitable. Encara més en política. La democràcia, sistema imperfecte i generós, of course no s’en escapa. Però no per inevitable és previsible, i de vegades una bona eina per mantenir llealtats. Atès aquest fet, diem que en el nostre sistema és aconsellable que la corrupció no passi del 15% dels diners que mou l’Estat….”
(Toma ya…..)
I jo, Gerard, pregunto: A quínes llealtats a faltat el senyor Millet (i d’altres) perquè ara es descobreixi tot el merder….
Ho potser ha estat la desidia de l’Estat, que l’han deixat fer i quan s’han adonat la cosa ja reventaba?
I tercera, Millets, Gürtels i demés, segueixen l’asseveració d’en Winston?.
El que em preocupa és que aquí, probablement, el 15% sigui només el que es gastin alguns en vermuts el diumenge pel matí… Finalment, quína casualitat (o no?) que les corrupcions es destapin en temps de crisi econòmica. Serà que l’Estat es torna només eficaç quan necessita més diners, per que en recapta pocs?…… Suposo que no sabem de la Missa la meitat i, potser millor no saber-ho, per evitar que els catalans emprenyats, vestits com el Ku Klux Klan, fotin foc a la Plaça de Sant Jaume i l’omplin de creus ardents. Creus de Sant Jordi, es clar. Faltaria més.
No oblidem quí governava quan el “senyor” Millet feia de les seves: “Conveniència i Munió”…..