Els drets dels animals

Als dotze o tretze anys, jo tenia un hàmster que deixava córrer alegrement per la meva habitació mentre feia els deures. Un dia, vaig llançar la bossa plena de llibres que havia preparat per l'endemà amb tan mala fortuna que caigué damunt la pobre bèstia, i la va matar: vaig passar tota una malaltia. I el record d'aquell amigable i simpàtic arrossegador esclafat crec m'acompanyarà tota la vida.

Anys més tard, ja a la facultat, en una pràctica de bioquímica, havíem de degollar un ratolí per extreure'n una mostra del fetge: no vaig ser l'únic de negar-m'hi amb rotunditat.

Uns pocs anys després, col·laborava per a un conegut laboratori farmacèutic en la documentació per obtenir els permisos de comercialització d'un medicament nou fent les fotografies de les mostres microscòpiques del fetge de ratolins tractats i sense tractar i amb les diferents fases de la malaltia. Vaig sentir una gran basca quan vaig saber com s'induïa la malaltia als pobres animalons. He de dir que compartia amb el meu cap, doctor en biologia i, doncs, amb un currículum farcit de disseccions, aquella basca; però era el sacrifici animal contra el patiment humà. Avui hi ha estrictes protocols sobre quins animals, quins experiments i en quines condicions, però no era pas així anys enrere.

Finalment, l'any passat, abans de fer la fotografia de més amunt, vaig estar observant el comportament del poltre i l'euga, i vaig descobrir -si és que calia- el vincle que els unia, però vaig passar per damunt d'un fet absolutament brutal: hi eren per treure'n carn.

La nostra relació amb els animals és la que és, complicada i contradictòria, perquè som depredadors i si no fóssim depredadors no seríem el que som ni el que volem ser: ètics i racionals.

Però els toros, els correbous, la lluita de galls i el llançament d'una cabra des del campanar són una cosa ben diferent, molt més propera al penjat que la tradició manava tenir sempre a les portes de la ciutat per avisar que allí la llei es complia que no pas a les disquisicions sobre si tenim dret o no d'experimentar amb ratolins.

Segons el senyor Cantó, diputat d'UPD, partit molt espanyol i bessó -tot i que emprenyats- del nostre espanyolíssim Ciutadans (ambdós no són res més que neofalangisme disfressat), els animals no tenen drets, no tenen dret a la vida. El discurs em produeix la mateixa basca que em produïa el maltracte als ratolins. Em passa el mateix cada vegada que algú cita com a autoritat l'autodenominat filòsof senyor Savater, una mostra evident de la decadència intel·lectual espanyola. Per raons evolutives i tecnològiques (la hipòtesi de Déu és totalment innecessària), homo sapiens ha esdevingut l'espècie dominant a la Terra i, per tant, convindrem que amb una responsabilitat evident cap al planeta; però en quina mena de monstre abjecte no ens converteix afirmar que els animals no tenen dret a la vida? No veu, senyor Cantó, cap diferència entre els toros, els ratolins de laboratori i el cavalls? De debò que no n'hi veu, de diferències, senyor Cantó?

Probablement el senyor Cantó mai no va tenir un hàmster a qui acaronar suaument el pelatge mentre l'animal, estarrufat, abaixava les orelles, amagava les potes sota la panxa i es plegava en posició fetal alhora que tancava els ulls per dormir cofoi, calent i protegit. Llàstima! No sap què s'ha perdut.