No fa gaire, vaig llegir en un diari de la ciutat la denúncia escrita per un lector sobre l’estat dels quioscs de llibre vell al carrer Diputació. El lector, com jo ara, n’aportava una fotografia. No cal afegir-hi cap altre comentari, perquè la imatge és prou explícita.
Passant casualment a prop dels quioscs, vaig pensar d’acostar-m’hi mòbil en mà no pas per mostrar les desgràcies de Barcelona, sinó captivat pel comentari que el bon lector feia en la denúncia. Segons ell, calia prendre alguna mesura perquè els quioscs feien lleig (cert) i, a més a més, eren situats en un indret on “hi passen cada dia molts turistes” (La cursiva és meva).
L’escrit denotava quelcom compartit per la majoria dels barcelonins: el nostre apreuament per la ciutat –no pas, necessàriament ni sempre, pels qui l’administren- i l’horror que els de fora –inevitablement, turistes- ens vegin les misèries. Una cosa és tenir quioscs en estat lamentable i una altra de molt diferent és que estiguin en un lloc… on ho puguin veure els turistes. Ai las!
