Els cotxes elèctrics

Fotografia: 50è ral·li Barcelona-Sitges

Tots els anys des d’en fa 53, en aquestes dates, se celebra el ral·li de cotxes d’època de Barcelona a Sitges. Són cotxes, en general, molt ben mantinguts, els propietaris dels quals els passegen amb orgull. Perquè d’això es tracte: de passejar el cotxe, no pas de passejar amb el cotxe. Personalment, conec el propietari d’un automòbil d’època: hi inverteix força diners en mantenir-lo i reparar-lo, ja que moltes peces cal fer-les a mà, i molt de temps muntant i desmuntant, ajustant, comprovant, netejant, polint i esperant el diumenge per lluir-lo al sol.

La indústria de l’automòbil ha estat en la base de l’enorme desenvolupament econòmic d’Europa i Nord Amèrica durant la segona meitat del segle XX. Sens dubte, actes com el ral·li Barcelona-Sitges de cotxes d’època tenen sempre tant d’èxit perquè aquestes andròmines de formes cantelludes i molt sorolloses han esdevingut part de la nostra història col·lectiva. Tots utilitzen el motor d’explosió i, si aquesta indústria fou -i és- tan important, alguna cosa té a veure amb el preu relativament barat del petroli durant bona part del segle passat.

Però el món canvia i el petroli, tan barat, avui comença a ser prou car per girar la vista cap a d’altres motors. No ens enganyem, doncs: els efectes pol·luents dels hidrocarburs són, sí, un argument, però no pas la raó. I vet aquí que comencen a sortir automòbils que combinen motors clàssics amb motors elèctrics. I com que som sensibles a la innovació, se’ns ven com a innovador. Però no és del tot cert que els cotxes moguts elèctricament siguin una novetat. D’entrada, no ho és per als transport públic… O són una novetat els tramvies? A Barcelona, el desmantellament de la xarxa de tramvies va ser una fita de modernitat… i també la construcció, anys després, de les noves línies de tramvies. Innovació? Modernitat? Deixem-ho només en canvi!

És clar, direu, els tramvies (i els trens i el metro i àdhuc els troleibusos) sempre van pel mateix lloc, no fan servir bateries, no tenen l’autonomia dels cotxes. Cert. Però insisteixo: els cotxes elèctrics no són cap novetat. Heus-ne aquí un anunci dels anys 20:

Imatge: Cartell sota llicència Creative Commons

A tombar de segle, qui volia comprar un automòbil tenia moltes més opcions que no pas avui dia: podia triar un motor de vapor, un motor d’explosió o un motor elèctric. No sé si hi devia haver gaire gent volent comprar cotxes (temo que no), però sí és segur que hi havia ben poca gent que podia comprar-ne cap, perquè l’automòbil era un article de luxe. I dins l’exclusivitat, els elèctrics tenien els acabats més refinats, eren l’elit, amb avantatges importants: no feien soroll, no trontollaven ni vibraven, i eren més fàcils de conduir perquè no requerien canvi de marxes. Tenien ben poca autonomia, ben cert, però suficient per anar a lluir les joies a l’Òpera. No hi havia ningú que es plantegés d’anar-se’n gaire lluny de casa amb un cotxe autopropulsat perquè tampoc no hi havia carreteres adients, ni gasolineres escampades per arreu.

Les primeres bateries triades per impulsar els motors van ser les de plom, les mateixes que fem servir avui per engegar el petit motor elèctric (el démarreur, paraula en francès derivada de démarrer, llançar amarres, que pren sentit d’engegar). Aquest luxe, el del motor elèctric per engegar el motor, incorporat avui en qualsevol motocicleta de les més barates, no el tenien els cotxes de benzina. Calia fer-ho a mà, a cop de maneta: un argument perquè la gent fina, que no veu bé això de suar, s’inclinés per l’electricitat. El cotxe elèctric era el preferit de les dones (milionàries) i dels milionaris. Però no tots els cotxes rutllaven amb les bateries de plom, sinó que n’hi havia de basades en níquel i ferro. Aquesta tecnologia fou la desenvolupada per Thomas A. Edison fins que un incendi a la seva fàbrica en posà fi. El mateix Edison conduïa un d’aquests cotxes, però també els Rockeller de l’època (John D. Rockefeller) i fins i tot Clara Ford, la muller del conegut fabricant d’automòbils Henry Ford. No anaven molt ràpid, uns 30 km/h, una velocitat considerada tanmateix raonable en l’època; però situem les coses en perspectiva: en recorregut urbà, jo trigo cada dia 20 minuts per recórrer els 7 km que em separen de la feina: són 21 Km/h.

Durant un temps, semblava que el cotxe elèctric acabaria guanyant la partida. Però vingueren altres canvis: l’invent de l’estàrter, que permetia engegar el motor de combustió fins i tot si feia fred; la incorporació del petit motor elèctric per engegar-lo dignament (sense suar), i sobretot el descobriment d’enormes quantitats de petroli a Texas, que n’abaratia el preu.

La resta de la història ja la coneixem tots. Ara tornem als principis elèctrics. Tot torna. Com el tramvia.