Energia neta?

Qualsevol material que es combina amb l’oxigen produint molta calor diem que és combustible. Els combustibles no són cap família química de substàncies, però parlant en llenguatge de carrer, a tothom li ve al cap el butà, el propà, la benzina i el gasoil, perquè són, de lluny, els més emprats.

Tots ells cremen bé amb l’oxigen i tots produeixen molta calor. Les molècules del butà i del propà estan constituïdes per cadenes d’àtoms de carboni: tres el propà i quatre el butà, i el metà -el gas dels pantans i el temut gas de les mines de carbó-, avui en desús com a combustible, només un. El gas propà que arriba a les llars i el gas butà de les ampolles taronges són, en realitat, mescles de diferents gasos el component principal de les quals són el propà i el butà respectivament. Les benzines i els gasoils també són mescles, molt variables segons la utilitat i el fabricant. Però la combustió de tots ells, sigui a l’escalfador o al motor del cotxe, produeix aigua i diòxid de carboni: exactament una molècula de diòxid de carboni per cada àtom de carboni.

La causa fonamental de la calor que desprenen tots ells és el trencament dels enllaços entre els àtoms de carboni. Com més llargues són aquestes cadenes, millor. Per això, un mateix volum de propà proporciona dues vegades i mitja més calor que si és de metà, que no té àtoms de carboni enllaçats, i el butà, amb quatre àtoms, proporciona un 30% més de calor que el propà, que només en té tres.

Les companyies subministradores volen fer veure que l’energia del gas és neta perquè produeix diòxid de carboni net, però això només és una mitja veritat, perquè el diòxid de carboni no és ni net ni brut.  Els gasos liquats produeixen tant de diòxid de carboni com àtoms de carboni té la molècula. Un volum de metà produeix un volum igual de diòxid de carboni, però el propà en produeix el triple i el butà en produeix quatre vegades més. El propà, això sí, és el que té un balanç més favorable de tots tres, ja que forneix més energia per cada molècula de diòxid de carboni emesa.

El diòxid de carboni no és pas cap gas tòxic i, de fet, gràcies a ell, la Terra reté part de la radiació solar que d’altra manera es perdria en l’espai i fa que sigui un planeta habitable, amb aigua líquida i plantes que utilitzen aquests àtoms de carboni per construir llurs estructures fonamentals.

El problema és que el diòxid de carboni proporcionat per totes les combustions, tant de butà o propà com de benzines i gasoils, procedeix de grans bosses que han romàs durant milions d’anys emmagatzemades sota terra. Aquest diòxid de carboni l’estem ara injectant a l’atmosfera massa ràpidament perquè els mecanismes de regulació del planeta, que són molts, se’n surtin. I si hi ha més diòxid de carboni, hi ha menys radiació perduda en l’espai i, doncs, augmenta la temperatura. Ja es veu ara que cremar gas propà és només una mica menys dolent que cremar qualsevol altre combustible fòssil.

Però la imatge de la flama blava, el verd de les plantes i els colors tan suaus que utilitzen les distribuïdores de gas, semblen suggerir tota una altra cosa.