A l’institut Menéndez y Pelayo de Barcelona, a la via Augusta, davant d’on el carrer Aribau mor, vaig estudiar jo. Com és natural, en tinc molt bons records, però també d’altres de ben tristos. Com a exemple de tristesa, al matí, tots els matins, formàvem al pati, el director feia un petit discurs d’adoctrinament i resava La Oración de la Mañana, després sonava l’Himno Nacional (que no havíem de cantar perquè no té lletra) mentre hissaven la bandera (que llavors no sabíem que seria preconstitucional) i, en acabar tota aquella litúrgia, pujàvem cap a classe. Això era així cada dia. I va ser així fins a 1975. Si algú de més jove en dubte, pot consultar el grup d’ex-alumnes del Menéndez al facebook.
Però no tot han de ser desmèrits: gràcies a tant de totalitarisme, tinc ara gran estimació pels valors republicans. Vull deixar clar que el nom de l’institut és l’únic que ha sobreviscut a la mort del dictador i, avui, és un centre públic amb tots els avantatges (molts) d’allò públic i alguns defectes (segurament pocs) d’allò públic. Hi vaig tenir professors que recordo amb certa emoció, professors que he oblidat absolutament i professors que segurament deuen ser presents en els malsons que no recordo en llevar-me. Més o menys com tothom. Més o menys com en qualsevol altre institut. Un dels que apareix en els malsons que després no recordo és probablement un professor de Matemàtiques, del qual m’estaré de dir-ne el nom per respecte (un d’aquests valors republicans de què parlava) a la seva persona.
L’home devia patir problemes indescriptibles de tipus mental. Altrament no m’explico com podia fruir de la manera que ho feia humiliant els seus alumnes. Preguntava per trinxar, simplement. Sé de molts companys que ho passaven molt malament, però no era el meu cas, per sort. Utilitzava paraules expressament molt rebuscades a fi que no l’entenguéssim. Entre classe i classe, moltes vegades jo buscava al diccionari aquelles paraules, però sovint no les trobava. Una de les preferides, llavors que suposava que havies respost de xamba, era serendipia (serendipitat en català) i tots els seus derivats:
-Serendípienos, señor Tal -sempre el cognom, sempre de vostè
-Eso le ha salido por serendipia
I altres…
No l’hi faltava pas, d’ironia, a l’home. Admeto que de vegades em feia riure. Una d’elles vaig acabar al despatx del director explicant-li les raons del meu bon humor. Però no va passar d’aquí perquè al capdavall jo era un bon alumne -mal m’estigui de dir-ho.
La paraula, curiosament, la vaig anar oblidant a la universitat alhora que canviava d’amistats, d’entorns i de vivències i el país passava del nacionalcatolicisme més canyí a la democràcia més vigilada d’Europa. Però m’hi vaig trobar de front, sobtadament, en estudis sobre Història de la Ciència. Ves per on!
Serendipitat és un mot erudit que equival, aproximadament, a xamba. Era el sentit amb el qual l’utilitzava el professor de Matemàtiques per tal de treure tota mena de mèrit a allò que fèiem. Serendipitat és un manlleu de l’anglès serendipity. La paraula s’utilitza en Ciència per referir-nos a troballes fortuïtes.
Existeixen troballes científiques per atzar? Doncs sí, una pila! Però matisem-ho: són troballes inesperades que no responen a l’objectiu principal de la recerca, però que en cap cas desmereixen un pèl. No cal gaire imaginació per especular que el descobriment del foc, de com fer foc i de per què és útil coure els aliments, fou un cas de serendipitat extraordinàriament important culturalment i evolutivament. Tanmateix, en general, els descobriments casuals són fruit de la sort només per inesperats, però són fruit sobretot de l’observació, la reflexió i l’experimentació inherents a la Ciència. Ni Arquimedes a la banyera ni Newton sota el pomer no van treure la primera llei de la hidràulica ni el principi de gravitació universal per xamba, suposant que tals episodis fossin certs, com tampoc Beethoven composà la novena simfonia per casualitat. Les grans empreses, siguin de l’àmbit que siguin, són fruit de l’esforç, el resultat de la transpiració més que de la inspiració. Com deia el genial Picasso, irònicament i sàviament, que la inspiración me pille trabajando…
Aquest serà el primer d’una sèrie de posts sobre casos de serendipitat en la història de la Ciència. La fotografia no té absolutament res a veure amb la serendipitat ni molt menys amb la Ciència; però sí amb la nostra història. I, ves, en veure aquesta aula em va venir a la memòria aquell cínic i infame professor de Matemàtiques. Ara ja tot lliga, oi?
Fotografia: Imatge, captada mitjançant la càmera d’un telefon mòbil, de la reproducció d’una antiga aula de l’escola de primària que hi havia a la Colònia Vidal de Puig-reig, al Berguedà, Catalunya
Si. Dono fe del que dius. Jo també vaig ser alumne del “Menéndez y Pelayo”. Aquest imbècil també el vaig patir, a l’igual que l’oració “a la juventud española.” Era una oració dedicada a San Fernando, patrón de la juvetud española, of course. Sé el seu nom i no el dirè per què tú no el vols esmentar. No pas per què em frenin els principis republicans, doncs aquestos el condemnarien a l’execució immediata i sumària, per terrorisme pedagògic…especialment quan dibuixava “la flor natural” amb el guix de la pisarra al pit de la teva camisa. O quan esputava un gargall al mocador, i l’ensenyava, el molt porc, a l’audiència acollonida que, desprès, estupefacta havia de contemplar el mocador estés al radiador m’entre s’aixugavem elñs mocs i gargalls…Era també un corrupte: demanava diners als pares que anaven a parlar amb ell, preocupats per la dificultat que els seus fills tenien amb les matemàtiques. A ell li dec l’avorriment per les mates que vaig patir durant molts anys. Quan quasi l’javia oblidat, un dia portant al Marc a la platja (una de les primeres vegades que el portava) el vaig veure, com una aparició malaïda i fastasmagòrica, a la platja de Sitges,a la punta de l’espigó, amb la seva dona, observant el mar…Vaig pensar en dirigir-me a ell i dir-li allò que es mereixía i malaïr-lo…però un cop de brisa marina em va fer repensar-ho: no valia la pena perdre ni dos minuts del meu temps amb aquest criminal de post-guerra. El vaig veure igual, més decrèpit. Potser tenia noranta anys, no ho sé. El mal no té edat. Però t’asseguro que semblava gosar de bona salut. En qualsevol cas, el seu rostre segui traspuant aquell cinisme aterrador que ens provocava malsons. Seguia tenint cara de nazi. Seguia tenint la cara del mal. Era un mal professor, un mal català, un feixiste i una mala persona. Un autèntic fill de puta de gamma alta.
Algú desprès d’un temps em va dir que ja era mort. Espero que es cremi eternament a l’infern….però molt gran ha de ser, perquè al Menéndez n’hi havia més d’aquests criminals……..
Els professors han de tractar els seus alumnes com el que haurien de ser perquè puguin ser allò que poden arribar a ser. La idea és de Goethe. No crec que aquell professor la compartís… No, no era cap gran professor, ni segurament cap bella persona. Les classes mai li podien sortir bé. Ni tan sols per serendipitat.
Retroenllaç: Cel·luloide, per serendipitat — Tonilog (el blog del Toni)
Retroenllaç: De la pólvora als netejadors de vàter — Tonilog (el blog del Toni)
Jo sóc del plan anterior. Preu al 69-70…
Però a 6e de Batxillerat també vaig patir un element serindipitant com aquest que definiu! El meu era meteoròleg i explicava el límit d’una funció o la seva integrabilitat entre “Grrrj”, “haaj” i altre onomatopeies qual nit de llamps i trons… Extremadament desagradable!