L'efecte hivernacle o l'espoli del futur

De petit, el meu avi solia portar-nos a Sitges en un Ford negre amb més forma de camió que no pas de cotxe. Era un cotxe molt antic i devia ser bastant rònec, perquè unes hores abans de sortir, sempre l’hi veia remenar el motor i, malgrat això, recordo almenys dues panes d’aquelles d’haver d’agafar el tren a Castelldefels. Jo, naturalment, l’ajudava, d’aquella manera que ajuden els nens llavors que els pastaries i, tot i que sóc conscient que els meus perquès el treien de polleguera, sempre em venia a trobar perquè l’ajudés. Recordo que rondinava molt de la calor que feia el color negre, però -permeteu-me un joc de paraules- això de la calor del color em deixava fred. Anys després, vaig saber que el color dels objectes té relació amb la llum que reflecteixen. Els cotxes vermells, il·luminats amb llum blanca -que conté tots els colors-, reflecteixen només vermell, i absorbeixen tots els altres. El blancs reflecteixen tota la llum i el negres l’absorbeixen tota, perquè el blanc és la suma de tots els colors i el color negre n’és l’absència. Com que la radiació absorbida fa augmentar la temperatura i el negre absorbeix tots els calors, aquell Ford negre del meu avi s’escalfava -mai millor dit- infernalment!

La radiació que emeten els cossos depèn de la temperatura a què es troben. El nostre sol radia fonamentalment llum blanca perquè la seva escorça es troba a 6000 C. La Terra radia en l’infraroig perquè està afortunadament més freda. Els nostres ulls van evolucionar en un ambient de llum blanca, que és el que sabem veure, i no podem veure la radiació infraroja, ni les microones, ni la radiofreqüència perquè no hi havia cap avantatge en fer-ho. Però una gran part de la radiació solar que rebotem -com a planeta- és infraroja. No existeix el color infraroig perquè no el detecta l’ull i, doncs, no l’interpreta el cervell, però si existís, seria el color que veuríem en mirar el planeta des de la nostra lluna si no fos perquè algunes substàncies, com ara el diòxid de carboni o el vapor d’aigua, absorbeixen la radiació infraroja com el cotxe del meu avi absorbia tots els colors. Això fa que la Terra no irradiï massa energia i no es refredi excessivament. La nostra atmosfera ha actuat, gràcies al vapor d’aigua i al diòxid de carboni, com el sostre d’un hivernacle. Per sort per a nosaltres, l’efecte hivernacle ha existit sempre i gràcies a ell, la Terra és un lloc temperat i habitable.

Aleshores, per què és dolent el diòxid de carboni?

Gràcies a la fotosíntesi que realitzen les plantes, els àtoms de carboni del diòxid de carboni s’incorporen a l’estructura de fulles i troncs. Els mateixos àtoms formaran part de la vaca després de pasturar i de nosaltres, havent repassat un bon filet. Les plantes, però, respiren com ho fem nosaltres i desprenen diòxid de carboni i aigua, també com nosaltres i la majoria dels éssers vius terrestres i aquàtics. El procés forneix l’energia necessària per escometre totes les funcions i tanca el cicle que van començar les plantes amb la fotosíntesi. Alternativament, el diòxid de carboni pot formar carbonats o dissoldre’s en el mar, on pot acabar immobilitzat, per exemple, en els coralls, i també en les enormes bosses subterrànies de carbó, petroli o gas formades fa milions d’anys. Existeixen, doncs, molts mecanismes que en regulen la quantitat a l’atmosfera.

Vet aquí que cremar un arbre pot ser una salvatjada però no augmenta el diòxid de carboni atmosfèric perquè simplement tanquem la circulació del carboni al planeta: retornem a l’atmosfera els àtoms de carboni que l’arbre va extreure-hi al llarg del seu creixement. Cremar carbó, petroli o gas, tanmateix, és ben diferent, perquè aleshores retornem a l’atmosfera àtoms de carboni que han romàs durant milions d’anys emmagatzemats en les profunditats del planeta, al marge de la circulació general. Això n’augmenta massa la concentració i també massa ràpidament per permetre actuar amb prou celeritat els mecanismes de regulació que han funcionat durant milions d’anys. Més presència de diòxid de carboni atmosfèric, més opacitat als infrarojos i més escalfament. Com el Ford del meu avi.

A la Catalunya central i prepirinenca de post-guerra, encara s’hi podia trobar la fosca (mai millor dit) figura del carboner. El carboner feia carbó a partir de la combustió parcial de la fusta, que n’elimina l’aigua i els compostos orgànics i, per tant, la mineralitza. Aquesta i l’aprofitament del moviment de l’aigua eren les dues principals fonts d’energia abans de la revolució industrial, llavors que Sitges queia tan lluny de Barcelona. Res a veure amb les necessitats actuals: Sitges és avui tan a prop que hi anem cada dia.

Com en el vell film dels germans Marx, cremem la fusta dels vagons perquè el tren segueixi avançant. Ara per ara, doncs, recorrem tant al carboni del passat que estem espoliant el futur.