Tercer mite: l’abstenció afavoreix la dreta
Un conegut meu va votar en les darreres eleccions municipals el Partit Popular. En el seu municipi, molt petit, el PP va poder governar en coalició malgrat no haver guanyat les eleccions, perquè va pactar amb… no ho diríeu… amb… Iniciativa per Catalunya: ves per on! El meu amic jurà emprenyat que en les següents eleccions no votaria. Tot i la distància política que separa a ambdós, ell i jo compartim el punt de vista sobre el que és o deixa de ser decent. Aquests pactes contra natura són indecents, obscens i generen abstenció. Que afecti a la dreta o a l’esquerra depèn del vot la darrera vegada de votar. Puc imaginar més d’un votant d’IC en el municipi del meu amic engegant literalment a la merda els representants d’aquesta formació. Llur abstenció, ara sí, afavorirà la dreta. En qualsevol dels dos casos, un venç a l’altre no per ser bo sinó perquè l’altre és dolent, i finalment guanya qui menys abstenció té. Suposar que el votant d’esquerra és més primmirat que el de dreta no té més base que el prestigi que l’esquerra havia tingut en el nostre país -i que en la meva opinió el tripartit ha esbutxacat. Però no hi ha res que faci suposar aquesta circumspecció del votant d’esquerra malgrat que tots els estudis sociològics semblin indicar que és més abstencionista que el de dreta.
Arribats aquí, cal descobrir una alteració de termes: és -suposem- cert que el votant d’esquerra és diguem-ne pro-abstencionista, però d’aquí no es pot deduir que l’abstenció d’un individu afavoreixi la dreta. Això només és veritat si l’individu havia votat a l’esquerra. Allò que és vàlid per a un grup no ho és necessàriament per a un individu. Aquest tipus de confusió és molt comuna i no només es dóna en la política. Per exemple, la probabilitat que em toqui la loteria per Nadal és la mateixa tant si l’any passat m’havia tocat com si no; però la probabilitat que toqui la loteria dos anys consecutius al mateix individu és extraordinàriament petita. La percepció ennuvola la raó. Les coses són diferents quan parlem d’un grup que quan parlem d’un individu en particular. Està perfectament documentada l’esperança de vida de qui té la meva edat, però no hi ha ningú en aquest univers que em pugui dir quina és la meva esperança de vida. En definitiva, és cert que l’abstenció es dóna més entre l’esquerra, però per saber com afectarà l’abstenció del veí, li he de demanar a qui va votar l’última vegada.
Abstenir-se pot tenir, això sí, un determinat valor, sempre sotmès a la interpretació de cadascú -que per descomptat serà molt interessada, com sempre s’escau en política. Una baixa participació pot ser el resultat d’un poc interès en la política a causa que tothom és pròsper i feliç, oi? Tanmateix només un analista acabat d’arribar de Mart podria concloure aquesta bestiesa si en les pròximes eleccions l’abstenció és anormalment alta (alta sempre ho és).
A l’abstenció, com al vot en blanc, li passa que, un cop apagada la tele, ja ningú en parla. Acabades les darreres eleccions municipals, van demanar a l’alcalde Hereu que valorés l’alta abstenció que hi havia hagut a Barcelona. Fugint d’estudi, la seva resposta va ser, més o menys, “ara toca treballar”. Els polítics són víctimes de llur pròpia assertivitat.
A mi em faria vergonya saber que tracto importants afers públics amb la poca representativitat que molts partits tenen, però és ben clar que a la majoria dels polítics aquest fet no els preocupa tant com per haver-ne de parlar. Al capdavall, ells en viuen, de la política. Vots són garrofes; l’abstenció, no. Ai las!
Entrades relacionades anteriors: Els mites de la (nostra) democràcia (I) Els mites de la (nostra) democràcia (II)
