La fotografia d’aquest apunt és realment lletja, molt lletja. Es tracte d’una interpretació feta sobre un negatiu de final dels 70. El negatiu ja era pròpiament lleig, però jo vaig voler que encara ho fos més després de l’edició digital. La foto és lletja perquè és fosca, molt contrastada i la composició és estranyament caòtica: no se sap què representa exactament, però vol recordar -a almenys és la meva pretensió- els anys foscos de la revolució industrial, el negre del carbó i del capitalisme més salvatge i -en paraules d’avui- més desregulat (què fins assertius ens hem tornat!).
En llegir la proposta dels esforçats empresaris (!) d’aquest país per a la contractació de joves (no sé per què en diuen “contracte”), em va venir al cap aquesta foto. Per què deu ser? He quedat més tranquil [somriure irònic] després d’escoltar de boca del senyor Diaz Ferran, famós empresari que mai viatjaria amb la seva pròpia companyia, que l’esmentat “contracte” era només un exemple. M’he quedat, si, més, molt més tranquil.
Salvant insalvables distàncies, per diferents raons, algunes d’estètiques, la foto em suggereix el quadre de Van Gogh Menjadors de patates. Perquè patates i només patates és el que acabaríem menjant si la CEOE i el senyor Diaz Ferran manessin -que ja manen. Hi ha en tot això del capitalisme, els empresaris i la crisi una contradicció que mai no he sabut superar: si tothom acaba tenint sous de misèria i contractes de merda (se’ls ha d’anar acostumant ja des de la joventut), qui comprarà les coses que fabriquen els empresaris? (A banda de les patates, és clar).
♣
