La platja de Balmins, a Sitges, és allò que temps ençà anomenaven una platja nudista. Corria la dictadura llavors que la guàrdia civil passejava per la part superior dels penya-segats que la delimiten fent veure que no veien les quatre o cinc persones que hi xipollejaven en pilotes. Més d'una vegada, ens havien fet fora (a nosaltres, criatures innocents que hi havíem anat a pescar, només a pescar) per protegir-nos, ben segur, de tota aquella immoralitat que envaïa el món modern. Balmins era en aquell temps, quan encara no s'havia construït el port, una cala, no pas cap platja com ho és ara; i quedava més apartada del nucli urbà que no avui: el cementiri i el quarter de la guàrdia civil finien el poble, i entre la cala -a la qual tothom s'hi referia com de la Bufera- i el cementiri i el quarter, hi havia un espai de no-res, Garraf pur, on solíem aixecar… escurçons.
Avui l'aigua no arriba al penya-segat perquè la construcció del port va propiciar-hi l'acumulació de sorra. Les coves (o, si ho voleu, les balmes i el balmins) serveixen ara d'aixopluc del sol, o per deixar-hi la roba o el mòbil o les claus durant el bany. Les onades ja no forcen l'aire de les coves per les excletxes de l'interior de la roca i res no bufa dalt del penya-segat: vet aquí la transformació de Bufera en Balmins.
Però continua essent un lloc on qui vol s'hi banya com va venir al món… si és l'estiu. A l'hivern, la llum rasant, la solitud de la sorra estranyament daurada, l'aire claríssim, les formes sensuals de les onades morint… m'enamoren.
La fotografia pertany a l'àlbum Paisatges marins
Oh, Toni! Quina joia aquest indret! No m’estranya pas que, a l’hivern, t’enamori!