Quan vaig baixar del vagó, l’esglaonet fins a la plataforma, vaig sentir l’aclaparament d’una gran bafarada de calor, de calor i olors, mil olors totes diferents, i un gran brogit, de trens que entren i surten, de gent que crida, de gent que es mou –o mira de fer-ho– entre més gent, entre les cames i les maletes i les motxilles dels qui han trobat un lloc per seure als bancs, a terra, a les escales, mentre esperen el seu tren. He estat tantes vegades en aquella estació! Però aquell dia, un dilluns, hi vaig veure, en la confusió, un nen que prenia fort la mà de la mare i de cop vaig viatjar en el temps. M’hi vaig veure de ben petit, exactament en la mateixa estació, i anava agafat de la mare: hi havia cames, cames que es movien, només cames; i la mà d’ella, és clar.
