L’anticicló d’aquells dies mantenia un cel negre, net de núvols i ple d’estels. Feia goig. Havíem sortit a passejar pel Baluard cap al Racó de la Calma i mentre gaudíem del silenci i la flaire del mar vaig veure la imatge: una Lluna rutilant sobre el Palau Maricel. Com que no duia a sobre gaire equip perquè simplement volíem passejar, me les vaig haver per retratar raonablement bé el nostre satèl·lit. La llum procedent de la Terra, intensa i calenta, no permetia veure el detall de la llum procedent del cel, freda i poc intensa. I a més a més, les línies de fuga –accentuades pel gran angular necessari per abastar tota l’escena– feien malbé la geometria de l’edifici. Vaig centrar-m’hi, doncs, un cop a casa, en la correcció de les línies de fuga, en la compensació de les altes llums i finalment en la temperatura de color per tal d’aconseguir el blau fred de la façana de ponent. Va ser tot un repte que, orgullós, vaig penjar a Instagram.
Fou llavors que un bon conegut de Vilanova, astrònom ell, em va fer notar que no era només la Lluna qui contemplava el Cau Ferrat, sinó també Mart. Mart! Ràpidament vaig canviar el títol… «Lluna (i Mart) mirant Sitges»:
És tot un exemple de com els marcs mentals condicionen què veiem (el meu era ple de línies de fuga, temperatures de color, de contrastos). I és també un exemple de com en una fotografia, s’hi poden veure més coses que en l’escena que l’ha originada: a ull nu, Mart quedava ocult, creieu-me, per la lluminositat del moment.
La tècnica, molt més refinada, es fa servir amb escreix en fotoastronomia del cel profund i el meu amic n’és un expert. I és clar que el seus marcs mentals són uns altres. Per sort. Perquè sempre és bo de compartir. Gràcies, Josep.
Com a corol·lari, val a dir que un 7 de gener, Galileu va dirigir el seu telescopi cap a Júpiter i en va descobrir els seus satèl·lits, una mena de sistema solar on el planeta era el centre. Allò va menar definitivament a la teoria heliocèntrica, en la qual tots els planetes, inclòs Júpiter, eren satèl·lits del Sol. Va ser un canvi de marc mental –aquest infinitament més rellevant– tant pel fet de donar valor a allò que es veu a través d’un estri com per, sobretot, el canvi de visió del món que representava desplaçar la Terra del centre de tot.
No em puc imaginar un dia millor per parlar de marcs mentals.
