Moure's per un derelicte té una connotació fantasiosa difícil d'explicar. Pots volar entrant i sortint allà on va entrar i sortir gent caminant. Pots pujar escales sense pujar-les. I ficar-te en llocs abans reservats a la tripulació i ara acupats per tota mena de peixos per als quals, el bloc del motor, posem per cas, és un lloc ple de balmes i amagatalls per protegir-se de prededors més grans o per estar-se a l'aguait de peixos més petits. En un derelicte, vas pensant en les coses que van ser, però de vegades cal fer un esforç per reconèixer-les, perquè el mar tot ho recicla i qualsevol superfície, qualsevol objecte, qualsevol relleix, qualsevol forat és colonitzat per una capa de vida que suavitza el paisatge tot engolint cavitats i ressalts. És una lliçó d'humilitat, la del mar, feta a la presumptuosa tecnologia humana…
En el derelicte de la imatge, que es troba davant del port de Palamós, el company em va apartar d'una empenta de l'encontre amb un congre que rondava pels cilindres del motor. Un ensurt que devia consumir el seu aire (un tresor, l'aire, sota el mar), però de ben segur que es va espantar encara més el congre.
Tinc molt d'apreci a la imatge d'aquest post perquè fou de les primeres fetes sota el mar, amb una Nikonos IV, sense flaix, sense enquadrar gaire… Corria 1991 i les facilitats de la fotografia digital no existien. Vaig digitalitzar la imatge molts anys després i hi vaig afegir el gra perquè s'adeia a l'estil general d'una col·lecció irònica de fotografies sobre la vida intel·ligent sota el mar. Actualment la foto pertany a l'àlbum Humans.
