Al canvi de segles entre el XVIIIè i el XIXè, la medicina era lluny de la contemporània nostra. No podia ser altrament, perquè no existien ni la biologia ni la química d'avui i la tecnologia no tenia res a veure amb l'actual. La sèrie televisiva de ciència ficció Star Treck presenta una medicina no invasiva, molt tecnificada, i certament molt allunyada del que avui és la medicina, però vet aquí que molt més propera de la que coneixem que no pas ho estava la de les primeries del segle XIX a la d'avui. Caure en mans del metge en aquell temps era, en la majoria dels casos, part del problema.
Hahnemann (1771-1843) era un metge de l'època poc conformista amb els mètodes de la medicina que li va tocar exercir, la qual cosa el va forçar a apartar-se del corrent principal de pensament. Per sort o per desgràcia…
La quinina s'havia fet servir per tractar la malària però, tot i que el símptomes es podien controlar, la malaltia no desapareixia. Se'n tenia només un coneixement empíric, sense saber-ne els mecanismes, i Hahnemann va voler investigar-ho. Va trobar que en subministrar certa quantitat de quinina en un pacient produïa efectes similars als que es volia tractar. El pacient de Hahnemann va ser el propi Hahnemann i, pel que sembla, Hahnemann era al·lèrgic a la quinina, però ell no ho podia saber. Si Hahnemann hagués sabut del funcionament del sistema immunològic, segurament hauria atribuït els símptomes a l'al·lèrgia o, com a mínim, n'hauria considerat la possibilitat; però el metge va concloure que allò que produeix la malaltia també la pot guarir: similia similibus curantur. Així que el ben intencionat Hahnemann va cometre pel capbaix dos errors: experimentar en ell mateix i, per tant, no controlar adequadament les variables de l'experiment i generalitzar un resultat d'un únic medicament, la quinina, en un únic individu, ell mateix. Les coses no haguessin passat de la simple anècdota si no fos perquè a molta gent, a qui això de la metodologia no els devia preocupar gaire, li va semblar interessant i útil la troballa quan Hahnemann la va publicar a Indications of the Homeopathic Employment of Medicines in Ordinary Practice. Corria 1796.
Alçat en la sorra el palau perillós dels nostres somnis (perdona'm, Espriu), més de dos-cents anys després, l'homeopatia segueix mantenint els seus incondicionals adeptes, malgrat la feblesa dels seus fonaments i tot i que les bases bioquímiques de la medicina no homeopàtica hagin augmentat ostensiblement l'esperança i la qualitat de vida dels humans (almenys en els afortunats països on aquesta revolució ha esdevingut).
A diferència de la farmacologia moderna, en la qual la dosi és quelcom rellevant i cal adequar-la a cada cas, en homeopatia una dilució és més potent com més diluïda. En casos aguts, les dilucions poden ser de l'ordre d'un mil·lilitre en un bilió de mil·lilitres ($latex 10^{-12}$) i en casos crònics, en un milió de trilions, és a dir, $latex 10^{-30}$, o bé
0,000000000000000000000000000000000000000000000000000000000001
(Espero no haver-me descomptat de zeros)
En 65 g de cianur de potassi pur (suficient per matar 325 persones), hi ha més de sis cents mil trilions de molècules ($latex 6,02\cdot10^{23}$, exactament). Però en una dilució com la d'abans, la probabilitat de trobar UNA SOLA MOLÈCULA en 100 mil·lilitres del preparat (mig got dels d'aigua) és d'una contra 160 mil bilions de trilions ($latex 1,6\cdot 10^{26}$). Qualsevol químic acceptaria la dilució com aigua pura. Una persona centenària no arriba a beure cent milions de mil·lilitres d'aigua en tota la seva vida, de manera que no podríem beure'n prou durant tota la nostra vida per morir-ne intoxicats. Una cosa, doncs, és ben certa: els preparats homeopàtics són totalment innocus. Talment la misericordina.
