Sempre hi ha aquell company de classe que va sorprendre a tothom amb una excel·lent nota en el primer examen de Matemàtiques, però que després, a mesura que el curs avançava, ja hem anat veient com les seves notes no són superiors a les de la majoria. Aquest és un tema sabut i estudiat a Estadística. Sovint es tradueix de l'anglès regression toward the mean com a regressió a la mitjana, però m'agrada més la ben descriptiva expressió, també molt emprada, retorn a la mediocritat. Aquí la saviesa popular és definitivament concloent: una flor no fa estiu.
Deixeu-me contar una anècdota per acabar d'introduir el tema:
Fa poc, havent corregut (segurament malament) uns quinze minuts per Can Dragó -com faig, Ai!, feia molts vespres-, vaig haver d'abandonar i tornar a casa a ranques pel dolor que em feia un genoll. El diagnòstic?: fractura subcortical en l'epífisi superior de la tíbia. Res complicat, val a dir-ho, però sí molt molest. Com que d'entrada no vaig ésser gaire conscient del mal, no vaig anar al metge fins uns dies després, llavors que allò que jo pensava que era un simple dolor muscular, que em forçava a caminar com una d'aquelles nines anant cap al portal de Betlem, no s'arreglava tot sol. La metgessa es va esverar una mica, em va amenaçar amb la baixa i va remoure cel i terra perquè em fessin molt ràpid una ressonància del genoll, gràcies a la qual vam saber què tenia. Però, entretant, em va receptar una pomada antiinflamatòria local. He de dir que la inflamació va abaixar d'un dia per l'altre, ostensiblement, i, tot i que la fractura seguirà el seu procés normal, la inflamació més controlada em va permetre caminar més o menys simètricament en pocs dies i sobretot poder baixar escales diguem que una amb certa dignitat… Ara bé,
-
Va abaixar la pomada la inflamació? O simplement la inflamació ja era al punt més alt i hagués disminuït igualment?
-
Hi ha una relació causa efecte… o bé simplement un retorn a la mediocritat?
En rigor, no hauríem de treure cap conclusió basada només en la MEVA experiència. Però la pomada ha estat testada mil vegades en casos semblants, sota controls estrictes. Només per això, n'accepto la utilitat, tot i que segurament també hi deu haver una mica de retorn a la mediocritat… Llàstima: no existeix la possibilitat de tornar enrere i comparar com evoluciona el meu genoll amb pomada i sense pomada! Però si ho deixés aquí, hauria caigut en el més trist dels empirismes. No, hi ha més coses: coneixem el component actiu de la pomada, el diclofenac (el nom sistemàtic del qual és àcid 2-(2-(2,6-diclorofenilamino)fenil)acètic), coneixem com actua sobre els teixits i coneixem el mecanisme a través del qual fa abaixar la inflamació. És aquest coneixement allò que permet descartar el retorn a la mediocritat com a raó principal de la millora.
Penseu una mica en el retorn a la mediocritat. Apareix més sovint que no ens pensem. Apareix manta vegades en l'anàlisi de tendències, sobretot si no hi ha un coneixement que relacioni causa i efecte. Els polítics en són uns mestres. Per exemple, sortirem de la crisi per retorn a la mediocritat o a causa de (o malgrat) les (no-)mesures del govern? Encara que la llei de Murfi digui que per malament que una cosa vagi, encara pot anar pitjor, el cert és que en el context europeu on ens trobem no podem imaginar gaire més atur, oi? Molts polítics al govern deuen resar perquè la tendència canviï i, si resen, és que no hi ha cap ciència al darrera.
Fa poc un conegut m'explicava admirat (ja veieu que avui va d'anècdotes) com un seu amic havia aconseguit guarir el fill d'una d'aquestes malalties (?) pròpies de l'adolescència seguint un tractament homeopàtic. Me'n guardaré prou de criticar el conegut del conegut. Jo també sóc pare i, arribat el cas de no tenir alternativa, si algú em digués que fent vodú, un fill meu havia de millorar, creieu-me que no trigaria gaire a parlar amb el bruixot corresponent per complir amb els sortilegis. Per desesperació ens agafem en un ferro roent. O a l'homeopatia. Però convindrem que la desesperació sovint està renyida amb la racionalitat i, per això, quan hi ha un incendi en un lloc molt ple, la gent mor aixafada, no pas cremada. Però el meu conegut, que tenia el fill sa i tot l'enteniment, en cap cas no va considerar la possibilitat que la pretesa malaltia s'hagués resolt a causa del mateix que resol els granets a la cara: el creixement. De nou el retorn a la mediocritat… I encara hi ha més: "sense l'homeopatia, no se n'hagués sortit", va sentenciar el meu conegut sense adonar-se de com confonia una conjectura amb una conclusió.
En seguirem parlant, de l'homeopatia…
