Carta (d'ànims) al senyor Duran

Apreciat senyor Josep Antoni Duran i Lleida,

Havent llegit les declaracions que va fer vostè sobre com de malament ho passen els professors, li he de confessar, senyor Duran, que estic clarament molest. Per raons que aviat comprendrà no estic ofès en absolut, però sí molest i trist.

Jo sóc professor d’institut feliçment i ininterrompuda des de 1985, llavors que vaig guanyar la plaça per oposició, i, en diferents moments de la meva vida professional, també he estat professor a la universitat. Comprendrà, doncs, la meva sensibilitat cap a comentaris fets sobre la professió, més encara si el comentari el fa un (per molts) admirat prohom de la política com és vostè, que sempre s’ha mantingut -just és de reconèixer-ho- com un dels millor valorats polítics catalans.

Deu ser molt dur mantenir el llistó tan alt! Fer d’equilibrista entre el pa que no és pa i el vi que no és vi i haver de suportar el botifler aquí i el catalanista allà no deu ser gens fàcil. Però vostè, senyor Duran, d’això, n’és un mestre, val a dir-ho. No vull ara insultar la seva intel·ligència explicant-li per quina raó l’expressió “pobres professors” està carregada d’un insuportable i lliscós paternalisme. Essent, doncs, vostè un mestre en prestidigitació, se’m fa d’allò més estrany que hagi tingut aquesta relliscada plena de desconsideració cap a la meva professió.  

Si mai decideix vostè baixar de l’AVE, del pont aeri i dels hotels de cinc estrelles i vol dedicar-se a l’honorable professió d’ensenyar, no caldrà probablement que pensi en feixugues oposicions, no, perquè té, senyor Duran, molts i influents amics escampats arreu. Ho tindrà, doncs, molt més fàcil que no pas la majoria.

Clar que el tema del sou serà tota una altra cosa. Per començar, però, i en contra del que vostè creu, sí que podrà arribar a final de mes. Cregui’m que sí. En som molts i tots hi arribem. Com a professor vostè tindrà un sou bastant per damunt de la mitjana de sous d’aquest país (que són molt baixos, per si no ho sabia), però extraordinàriament per sota, Ai las!, del sou que vostè té ara.

Tanmateix tot això té solució. Es diu austeritat, senyor Duran.

Austeritat: aquesta refotuda paraula, pronunciada tantes vegades per partits com el seu, que està engegant Europa a dida, però que ara -ves per on!- descobrim que vostè… tem (Si em permet una digressió, li diré que en vaig aprendre el significat dels meus pares, que la practicaven com un valor, però ara, quan és pronunciada per segons qui, la trobo obscena).

Quan vostè vagi al bar del costat de l’institut o al de la facultat, podrà menjar raonablement bé per uns 10 €, cafè inclòs! Res a veure amb els menús de 30 €, naturalment, però trobarà una certa gràcia, diria que fins i tot una certa satisfacció personal, a l’hora de pagar de la butxaca pròpia i no haver de fer el càrrec a dietes. I per la banda de la salut, a certa edat, senyor Duran, pensi que el còctel de gambes li pot acabar produint àcid úric. La part trista és que si ha de sortir al carrer per anar a dinar i caminar una estona, és probable que trobi gent remenant els contenidors d’escombraries. No s’espanti si ho veu. És gent normal que han perdut la feina i potser també la casa, en part gràcies a les polítiques liberals de partits democratacristians com el seu que ho empastifen tot.

Les seves despeses en roba també seran molt més petites. Amb un o dos vestits per a situacions de compromís ja en tindrà ben bé prou. La roba de sastre i el guix de les pissarres fan mala parella. Necessitarà roba més lleugera, més informal també. Potser una bossa per dur els papers amb certa elegància (19 € a Decathlon). En rebaixes, descobrirà que per 18 € pot tenir quatre samarretes Springfield de colors alegres i vius. I, encara que ara li sembli increïble, la majoria de la gent no es gasta 400 € en un parell de sabates. Tot això ja ho anirà veient.

Si els seus influents amics li obtenen una plaça a Barcelona, tampoc no haurà de gastar gaire (comparativament) en transport, tot i que si ha d’agafar segons quina línia de RENFE, mai no sabrà a quina hora arribarà. Tanmateix, si la plaça no és a Barcelona, les coses es compliquen. I és que molts partits van defensar fa anys invertir en trens d’alta velocitat per anar a Madrid ràpid ràpid en lloc de fer-ho en trens de rodalies per a anar a treballar a l’hora. En fi, senyor Duran, quan faci amistats al tren, ja li ho explicaran. No em vull fer pesat.

Finalment, quan, ja més tranquil, assossegat i auster, vegi que això d’arribar a final de mes de vegades és una qüestió de proporcions entre el nostrat SEAT i el germànic Mercedes o entre la platja de Palamós i Punta Cana (diguem-ne equilibri pressupostari), començarà a buscar coses bones i positives en la professió. I les trobarà! Ben segur que sí! Perquè n’hi ha moltes, moltíssimes. Per exemple, tractar amb gent jove, més clara, més radical, més sincera.

Després d’uns anys amb el menú de 10 €, observant què passa al carrer, viatjant amb rodalies, vestint pret-a-porter i tractant amb la de vegades insolent però clara i radical sinceritat dels estudiants, ja veurà, senyor Duran, com descobrirà tot un món de mortals -on el pa és pa i el vi és vi- sota el cel de l’Olimp on ara viu. Qui sap si fins i tot no acaba votant diferent!

Vostè pot. Sort i endavant!