A la frontera d’allò que és viu i allò que no ho és (sigui el que sigui ser viu), hi trobem els virus. Els virus no es nodreixen ni tampoc no es poden reproduir, dues característiques convingudes per definir els éssers vius. Són tots ells molt simples: seqüències d’ADN o bé d’ARN envoltades de proteïnes i de vegades, si són fora de les cèl·lules, un embolcall de greixos. Tampoc no poden anar d’un lloc a l’altre per medis propis, però són transportats per l’aire o per qualsevol ésser viu, inclosos els bacteris, al qual hagin envaït. Són molt petits: els més grans fan 300 nanòmetres, és a dir, 300 milions abastarien un mil·límetre, i en caldrien 300 000 per igualar l’allargada dels bacteris més petits. En una escala més familiar que no pas la dels bacteris i els virus, la relació entre l’allargada d’un elefant i la d’un ratolí és només 1:20. Hauríem, doncs, de pensar en puces saltant alegrement en l’esquena d’un elefant i tot i així ens quedaríem curts.
Quan un virus entra en contacte amb una cèl·lula, pot penetrar-hi a l’interior, malgrat la membrana d’aquesta, per mecanismes que en alguns casos no són del tot ben coneguts. Un cop a dins, el virus altera la química de la cèl·lula hoste i aquesta comença a produir enormes quantitats del virus, molts més dels que realment hi caben, i la cèl·lula acaba finalment per esclatar i, doncs, escampar els virus tot al seu voltant, i resten allí fins que una nova cèl·lula incauta hi contacta. Algunes vegades, els virus que envaeixen una cèl·lula acaben incorporats a la seqüència genètica d’aquesta, de manera que en cada divisió cel·lular, el virus es torna també a replicar, i de vegades sense aparentment cap efecte -quelcom que no deixa de ser inquietant-, però sovint hi apareixen símptomes d’infecció mesos o anys més tard, i gairebé sempre amb conseqüències letals per a la cèl·lula hoste.
Els antibiòtics són substàncies que poden matar selectivament determinats tipus de cèl·lules, però no afecten els virus més enllà de privar-los del vehicle, l’hoste, mitjançant el qual es reprodueixen. Alguns altres medicaments, els anomenats antivírics, sí que els poden afectar directament. Però dir matar-los fóra excessiu: hem de ser amatents a les traïcions del llenguatge, perquè fem servir les paraules com si els virus (mot que en llatí significava verí) tinguessin alguna mena de voluntat de fer les coses. Però no la tenen: els virus envaeixen les cèl·lules i n’alteren la química amb la mateixa voluntat que els àtoms de clor i de sodiconstrueixen cubs perfectes en cristal·litzar la sal. Els virus no tenen la complexitat dels organismes que convenim vius.
D’altra banda, convé reconèixer que els virus, malgrat llur aparent perversitat (de nou, la traïció del llenguatge!), tots ells, formen part d’allò que ben bé podríem anomenar àngels i dimonis de la vida: ells ens maten; sense ells, no existiríem. I és que, malgrat desconèixer-ne exactament l’origen, tot fa pensar que llur existència va extremament lligada al gran invent de l’ADN i els primers organismes amb capacitat de replicació i autoorganització.
Quants virus hi ha? Per respondre la pregunta, un grup d’investigadors coreans va utilitzar una mena de filtres líquids per tal de retenir els virus en l’aire recollit en tres entorns diferents: una barri residencial, una zona industrial i un bosc (Journal of Virology, agost 2012). En les mostres estudiades, van trobar (ho sento, amic lector hipocondríac) que un litre d’aire conté entre 17.000 i 40.000 virus, segons el medi triat i l’època de l’any, amb un màxim acabant hivern que decau ràpidament fins un mínim primaveral. Féu els comptes de quants virus podem inhalar sabent que pel capbaix passen pels nostres pulmons uns 10 litres d’aire cada minut (si llegim) 0 50 (si pedalem). L’article també palesa quelcom encara més important: la meitat dels virus trobats no havien estat mai catalogats. Vet aquí, doncs, que els virus són encara uns grans minúsculs desconeguts.
Addenda: Aquest post ha estat publicat també al blog col·lectiu Desdelamediterrània
