Un esquirol d'estadant

Fotografia: l’esquirol de Can Quel

L’esquirol és un rosegador solitari i extraordinàriament atlètic que viu en els boscos de coníferes, nogueres i rouredes. Les ungles el permeten pujar pels arbres com per una escala, la potència de les seves potes el permet fer grans salts i disposa d’una enorme cua, expositor d’emocions, que utilitza durant els salts per modificar la inèrcia del cos i estabilitzar el que esdevenen quasi vols. Durant el primer trimestre de l’any, el mascle entra en el territori de la femella per copular-hi. Després la femella el fa fora del niu! I l’un i l’altra segueixen camins de solitaris animalons, llevat -en el cas de la femella- pels tres o quatre esquirols que parirà després de més i mig de gestació i dels quals tindrà cura, com a bona mamífera, fins que, uns quatre mesos més tard, els petits camparan ja tots sols. I, si tot va bé, el 20% dels petits esquirols sobreviuran a l’any. Si això darrer a algú li sembla una crueltat, és només per la mirada humana.

Els esquirols són un bon plat per als rapaços, les guineus i els gats domèstics, però sobretot la principal causa de mortalitat després de l’any són les carreteres i la fragmentació dels forests i l’enverinament per tòxics. Els esquirols són molt visibles en els parcs anglosaxons, on n’hi ha més que rates, però costa veure’ls, posem per cas, al nostre Pirineu a causa de llur caràcter solitari. El comportament dels esquirols en els parcs és absolutament anòmal i causat per l’abundància d’aliment. Per això, sempre fa il·lusió veure un esquirol fugisser quan caminem pel bosc, tot i que de vegades, més que veure’l, l’intuïm, perquè corren massa per a la nostra vista i es confonen amb les branques i el fullatge.

El de la fotografia ronda per la teulada de Can Quel, una casa construïda el 1722 al final d’un turó cobert de pins i roures sota el castell de Besora (Osona). Per la seva cua sabem que li fem més curiositat que por.

 Fotografies públiques de Can Quel