Fotografia: Un ànec passejant, Parc Natural de Sant Maurici i Aigüestortes, 2007
La fotografia suggereix tranquil·litat, silenci, calma, relaxació. Està feta més amunt del llac de Sant Maurici, a la primavera, llavors que el gel comença a fondre’s lentament. Els ànecs, ara, ja poden buscar l’aliment, perquè el gel ja trencat sura empès per la brisa i per les ones generades pel moviment de l’animal. Però, ves, hem passat per sobre d’un detall important: el gel flota.
Què té d’estrany això? Tothom ha vist (val a dir que pocs en directe) els icebergs, que també floten, i ens hem familiaritzat amb els glaçons surant al refresc. No hi ha res d’estrany en veure flotar el gel. I tanmateix el fet que el gel suri damunt l’aigua és un fenomen absolutament, extraordinàriament excepcional.
Quan una substància pot existir en diferents estats, el sòlid sempre és el més dens, perquè les partícules que el formen estan més a prop unes de les altres. Però amb l’aigua i el gel les coses rutllen diferent, com demostra el fet que sigui perillós deixar al congelador una ampolla plena d’aigua a causa que el gel, en ocupar més volum, pot rebentar l’envàs. Com que ocupa més volum, el gel és menys dens que l’aigua. Al contrari del que passa quan ens trobem una part de l’oli gelat, més dens, al fons de l’ampolla, el gel, menys dens que l’aigua líquida, hi flota. I sort en tenim, perquè en venir el fred, l’aigua gelada roman damunt l’aigua líquida, tot abrigant-la, i això evita que tot el llac es geli. Sens dubte que el llac per on neda l’ànec s’hauria gelat tot ell i no hi hauria sobreviscut cap peix. Encara més: com que fondre el gel requereix molta energia, podem pensar en un llac gelat durant tot l’estiu i fins a l’inici de l’hivern, és a dir, ras i curt, en un món d’aigua sòlida pertot. És el que hauria passat si, com l’oli i totes les substàncies, l’aigua sòlida fos més densa que l’aigua líquida. En realitat, el planeta seria tot ell molt diferent i, d’existir això que hem convingut d’anomenar vida, fóra realment molt diferent de com la coneixem.
Celebrem, doncs, que l’ànec suri tranquil·lament entre el gel fonent-se i que els humans per molts anys així ho puguem explicar. Amén.
Imatges del desgel
Son els ponts d’hidrogen no?, és semblant al fet que l’aigua sigui líquida a temperatura ambient en lloc de gasosa.
L’aigua té propietats de molècules més grosses a causa dels ponts d’hidrogen, sí, que fan que les molècules estiguin molt lligades unes amb les altres, semblant a un polímer. El sulfur d’hidrogen, germà bessó de l’aigua, però més pesant, és un gas perquè les forces intermoleculars són més petites. El fet que les molècules d’aigua estiguin més a prop que els que els correspondrien fa que la densitat sigui més gran.
Aquesta és una més de les propietats extraordinàries que té l’aigua i que la fan imprescindible per tenir el planeta i la vida que tant ens agrada. Podem recordar algunes altres : la seva calor específica, la seva capacitat de dissolució, la seva tensió superficial, etc.
Cada una d’aquestes propietats és responsable d’un fenomen que d’una forma o altra ha jugat un paper important a la nostra història. Tal vegada de la química de la vida en podríem també dir “química de l’aigua”?
Gràcies per l’article
Doncs haurem de parlar de la seva tensió superficial, cap a la primavera, però, llavors que els estanys s’omplen de sabaters; i de la calor específica, quan tornin a venir les tronades de final d’estiu, i també de la seva capacitat de dissolució, aprofitant unes fotos esplèndides del Death Valley. T’hi animes, Joan?
D’acord, podem intentar desenvolupar-les però una a una, i com bé dius, esglaonades en el temps.
Retroenllaç: Idees de bomber — Tonilog (el blog del Toni)