Ara que s’acosta l’estiu, molts nedadors tindran l’ocasió d’observar praderes de posidònies des de la superfície cristal·lina de moltes cales a la Costa Brava. El nombre d’aquestes ocasions, tanmateix, han anat minvant amb els anys.
La posidònia és una planta superior, no pas una alga, i tan mediterrània com les oliveres. Com moltes plantes terrestres, es reprodueix sexualment. Les seves flors, visibles a la tardor, són hermafrodites i el fruits que maduren es desprenen de la planta i suren al mar fins que es podreixen i alliberen la grana, la qual s’enfonsa i, si troba uns substrat adequat, llum i bones condicions ambientals, germinarà fornint una nova planta, probablement en una regió llunyana. Amb això, la posidònia no és diferent dels altres organismes, humans inclosos, que tenen -tenim- un manament genètic, sagrat, absolut: estendre’s. Com moltes altres plantes, pot reproduir-se també asexualment, per mitjà de rizomes que arrelaran i acabaran independitzats de la planta mare. Això permet a la posidònia créixer horitzontalment, estendre’s en una mateixa regió. Per això, formen enormes praderes.
La reproducció sexual genera individus diversos genèticament. La filosofia de la reproducció sexual és molt clara: diversifica perquè no sabem què podem trobar i, d’aquesta manera, un o altre se’n sortirà. És la millor estratègia quan cal colonitzar territoris d’incertes condicions. La reproducció asexual respon a una filosofia molt més conservadora: generem individus idèntics ara que sabem que aquestes condicions en les quals vivim són bones. Però aquesta estratègia fracassa si les condicions ambientals canvien perquè els individus no poden adaptar-s’hi.
Les posidònies habiten en aigües clares a profunditats variables. Allà on l’onatge és fort no l’hi trobareu. Moltes cales de la nostra costa, a raser de les onades, estaven colonitzades per la posidònia gairebé fins a la superfície. En altres llocs menys abrigats, les podem trobar fins a 40 m de profunditat, sempre que la llum -la transparència de l’aigua- ho permeti. Quan passem l’esguard des de l’individu a l’ecologia, ens adonem de la importància per a la vida marina de les praderes de posidònia, que són llocs d’aixopluc per a moltes altres espècies. Exactament igual que succeeix als boscos, ves.
Però la posidònia, tan mediterrània ella, habita en el lloc del món que més pressió antròpica ha sofert. I no només durant els darrers decennis. La posidònia fou emprada en el transport d’objectes delicats, com avui fem servir el poliestirè. Des d’antic, han estat conegudes les seves propietats insecticides, de manera que se’n feia farciment per als coixins, llavors que xinxes i humans cohabitàvem més que no pas ara. La posidònia fou utilitzada en la construcció de sostres i també com a farratge. Avui no es fa servir per res de tot això, però la baixa qualitat de l’aigua en molts llocs i la presència humana constant en els indrets més turístics segueixen maltractant-la de valent. Al costat de tot això, el problema de la caulerpa m’atreveixo a dir que fa riure.
Recordo amb tristesa les praderies de posidònia que hi havia a la costa quan jo era petit i les restes de posidònia seca acumulades a la sorra de la platja. Les recordo perquè em feien impressió i por: qui deu amagar-se allà baix? I les recordo amb tristesa perquè ara no hi són, ni a l’aigua ni seques damunt la sorra, i tanmateix només ha passat un tros (espero que petit) d’una vida humana. Això és massa nou per pair-ho, les coses corren massa ràpides per aturar-les.
A la fotografia, apareix una nacre, un mol·lusc semblant a un gran musclo, amagat entre posidònies, obert i filtrant l’aigua per obtenir l’aliment. La desaparició d’aquestes herbes posa en perill totes les espècies que viuen entre els boscos de posidònia.
