Fotografia: Oratge a Santa Maria de Besora, Osona. Gentilesa d’Arnau Alcázar.
Les tempestes són fenòmens excepcionals. Però al planeta, ara mateix, se n’estan produint 1.800 i al final del dia ja seran 45.000. Són fenòmens excepcionals… només localment. Una tempesta és, això sí, un fenomen monstruós. La nostra mirada urbana de la Natura no ens hauria de fer oblidar com de terrorífic pot ser un oratge que ens enxampi lluny d’un lloc on arrecerar-se. En dues hores, poden saltar dos mil llamps i vuit mil llampecs. Una d’aquestes lluminàries podria encendre una bombeta de 100 Watts durant 100 dies seguits, però aquesta energia la descarrega en tan poc temps que la bombeta es volatilitzaria gairebé instantàniament. La lluentor que veiem és causada per les partícules ionitzades a 25.000 C. Per fer-nos una idea de la magnitud d’una temperatura així, comparem-la amb la de la superfície del Sol: només 6.000 C. El tro no és res més que el xoc contra el timpà de l’ona produïda per una expansió sobtada, enorme, de l’aire, com a conseqüència de l’augment de temperatura: un descomunal petard. El so es desplaça un quilòmetre amb poc menys de tres segons. Compteu quant de lluny és el llamp: cada tres segons de demora entre llum i soroll, un quilòmetre. Hi ha tempestes que podem sentir nítidament a més de 10 Km.
Com tot allò que ens empetiteix en tant que espècie, les tempestes elèctriques van ser des d’antic cosa dels déus. Només al segle XVIII, el de la raó, quan ja Newton havia pogut explicar matemàticament el sistema solar, la Ciència es va atrevir a investigar-les, perquè la ment humana havia començat a canviar. Correspon a l’època el famós experiment de Benjamin Franklin (1706-1790) llançant un estel contra un núvol tempestuós per demostrar la naturalesa elèctrica del fenomen: Heroïcitat? Irresponsabilitat? Ignorància? Franklin va inventar el parallamps, gran victòria humana contra l’arbitrarietat dels déus, i que afectava de ple la vida -mai millor dit- de les persones. Ell, científic, ric, maçó, implicat en la redacció de la constitució americana, abolicionista i polític, va viure fins als 84 anys, però Georg Richman (1711-1753), a Rússia, va morir bastant més jove com a conseqüència d’un llamp fent exactament el mateix experiment. Més sort va tenir Michael Lomonosov (1711-1765), també present en el lamentable succés: només va quedar estabornit. És el que passa jugant amb foc.
(Dades parcialment extretes del llibre Electrostàtica, Alcázar, A., Roig J., Fundació La Caixa, Barcelona, 1990)
