Avui és l'aniversari d'Otto Hahn

No fa pas gaire, vaig mirar d’arreglar l’estenedor, un d’aquells estenedors retràctils el fil dels quals s’amaga dins d’un mena de caixeta de plàstic que conté una espiral d’acer que fa de molla. El fil no acabava de cargolar-se del tot i, com que el mecanisme no és gens complicat, vaig provar d’arreglar-ho abans de comprar un altre estenedor. En treure els cargols que subjectaven la maquinària amb la molla, però, aquesta va sortir disparada, m’enganxà les ulleres i les ulleres varen volar tres metres enllà. Quin desastre! Afortunadament el vidre de les ulleres no es va trencar, altrament hagués sortit més car al gall que el farciment, i elles, les ulleres, van salvar els meus ulls. No vull pensar què podia haver succeït sense les ulleres! Com que sóc molt tossut, finalment vaig poder recompondre el mecanisme i arreglar l’estenedor, una feina que, a tant l’hora, hauria sortit més cara que comprar-ne un de nou.

He recordat l’anècdota just escrivint aquest post perquè ve al cas de l’estabilitat dels nuclis dels àtoms i del descobriment de la fissió nuclear, allò que avui coneixem com energia nuclear. I, si no el pare (els descobriments solen tenir molts pares), almenys sí una patum de la fissió de l’àtom, és Otto Hahn.

Els nuclis dels àtoms estan formats per protons (partícules amb càrrega elèctrica positiva) i neutrons (partícules sense càrrega elèctrica). Fins als anys 60 del segle passat, aquest fet, que ningú no dubtava, resultava quelcom misteriós, perquè les partícules positives es repel·len entre elles. La resolució d’aquest enigma va impulsar una nova física, la cromodinàmica quàntica. Molt sintèticament, les partícules elementals (protons i neutrons) estan formades per altres de més petites entre les quals hi tenen lloc forces que actuen en un abast petitíssim, de l’ordre de la mil·lèsima part del radi d’un nucli. Aquestes forces, anomenades nuclear forta i nuclear dèbil són les responsables de l’estabilitat nuclear observada. Però, com en la molla de l’estenedor, qualsevol acció que el desestabilitzi fa que el nucli es trenqui alliberant enormes quantitats d’energia, que, a diferència de la molla, ho és en forma de radiació. Sense cap mena d’intenció de frivolitzar, si la molla de l’estenedor va enviar les meves ulleres a dida, el trencament del nucli de l’àtom va esborrar dues ciutats: Hiroshima i Nagasaki.

Otto Hahn (1879-1968), alemany de Hessen, va treballar en el mesurament de la radiació emesa per determinats isòtops, els anomenats radioactius, que es descomponen més o menys lentament. Avui dia és habitual llur ús mèdic en el tractament de determinats tumors. Ni Hahn ni cap coetani seu podia imaginar que en el futur hi hauria hospitals com el Duran i Reynals, de l’Hospitalet, però, a partir del seus treballs amb urani, Otto Robert Frisch va poder evidenciar la fissió, és a dir, el trencament del nucli dels àtoms. Hahn, que no havia fugit de l’alemanya nazi, com sí que ho havien fet coneguts seus, però tampoc no va participar mai en el programa nuclear alemany, fou inclòs en l’operació angloamericana Alsos d’investigació dels avenços científics fets pels alemanys en relació a la bomba nuclear a fi que aquests no caiguessin en mans soviètiques un cop acabada la guerra. Pels seus treballs en la fissió nuclear, va obtenir el premi Nobel de Química l’any 1944, però no va poder recollir-lo fins el 1946 a causa de trobar-se sota arrest: ser alemany i expert en la ciència del nucli dels àtoms i no haver fugit el convertia en sospitós. Res de nou quan s’està en el bàndol perdedor, oi?

Els contraris a l’ús de l’energia nuclear, sigui per generar electricitat  o, encara més, com a armament, podrien (podríem) veure en Otto Hahn un dimoni, però això seria molt injust. Hahn, com molts altres científics les aportacions dels quals han estat cabdals en el desenvolupament de les armes nuclears, en fou un ferm opositor en acabar la guerra. D’exemples d’avenços científics emprats amb finalitats militars n’hi ha tants com d’avenços científics. Tristament la indústria militar ha promogut avenços de tota mena i, si no els ha promogut, els ha utilitzat: des dels miralls d’Arquimedes fins al bombardeig d’Hiroshima, l’estudi de la trajectòria dels projectils o l’impuls a la cartografia europea. Un llibre pot ser l’estigma d’una gran revolució o bé servir a la propaganda més obscena, però a la impremta, gran democratitzadora de la cultura, a ella, no se la pot responsabilitzar de res. I és que la ciència i la tecnologia van per una banda i l’ètica i la política, per una altra. Per això som l’espècie més complexa i contradictòria de la biosfera.