Endorfines i toros, ves

Això no fa mal?

Ho recordeu? Aviat farà un any -com passa el temps!- del tràmit de la iniciativa legislativa popular a fi de modificar la llei per prohibir els toros al nostre país. En Jorge Wagensberg va utilitzar un recurs retòric brillant, res d’inhabitual en ell, tot mostrant una banderilla i demanant als presents si allò no feia mal. La foto va sortir en molts diaris i la controvèrsia va pujar de nivell (en molts sentits, atès el baix nivell d’algunes molt tristes intervencions dels nostres polítics professionals com ara aquella, durant les sessions prèvies a la votació, en la qual el parlamentari, havent-se declarat català i aficionat als toros, va concloure amb un histriònic I què? i va oblidar que la seva feina -pagada per tots- va més enllà de l’histrionisme de pa sucat amb oli).

He de dir, per si no ho havíeu vist ja, que la meva posició en aquest tema no és neutra. Jo, com molts, vaig firmar la iniciativa legislativa popular. No pas perquè volgués la prohibició dels toros, activitat ja aleshores a punt de desaparèixer, sinó perquè volia que se’n parlés… per pura higiene. Però arribats ja al punt de votar, vaig pensar en el que votaria jo si em trobés al Parlament. Els arguments a favor de seguir amb la festa, perdoneu-me, no em van semblar  d’aquest segle. Al contrari, la imatge de la banderilla i la pregunta Això no fa mal? apel·lant al sentit comú i als sentiments d’empatia era d’una contundència literalment…  brutal.

La intervenció de Jorge Wagensberg venia a continuació d’una trista (ja he dit que la meva posició no és neutra) intervenció pro-taurina d’un ponent argumentant que el brau no patia perquè generava endorfines. L’afirmació és, s’estigui a favor o en contra de la prohibició, un enorme, extraordinari, superlatiu exercici d’ignorància. D’altra banda, quina mena d’animal no seria el toro si fos capaç de controlar el dolor!

Endorfines? Sens dubte, l’alcaloide més conegut de l’opi és la morfina. Però tot i que l’efecte de l’opi en tant que analgèsic és conegut d’antic, la morfina (el nom fa referència al de Morfeu, déu dels somnis) no fou aïllada fins 1804 i encara es va haver d’esperar fins 1827 per començar-ne la producció comercial. Es va utilitzar molt en els camps de batalla malgrat conèixer-ne els efectes addictius (no hi havia opció), més encara a partir mitjan segle XIX, llavors de l’invent de la injecció hipodèrmica. Un derivat de la morfina, la diacetilmorfina, àlies heroïna, es va mostrar més potent per controlar el dolor però encara més addictiva. Potser el ponent pro-taurí pensava en la possibilitat d’injectar morfina o heroïna al brau?

Químicament la morfina i les endorfines no tenen res a veure, però el nom d’aquestes deriva per contracció d’aquella perquè són generades a dins (endo) del propi cos amb efectes relaxants similars als de la morfina. Les endorfines (la denominació endomorfina és errònia en català), efectivament, són una família de neurotransmissors generats pel cos per prevenir el dolor i que produeixen una certa relaxació en situacions de perill, després d’un gran esforç o de fortes emocions, com ara córrer, pujar al Dragon Khan o, també, -i perdoneu- cardar i, segurament, anar als toros un diumenge a la tarda. Però això cau molt lluny de l’afirmació del “brillant” (insisteixo en la meva no neutralitat) ponent de les endorfines.

Les endorfines són les responsables de la soneta que esdevé després de fer segons quines coses. No sembla que sigui el cas del toro, tot i que ben segur que en genera, d’endorfines, el pobre. La sensació de benestar que generen les endorfines probablement té molt a veure amb allò tan català de la satisfacció per la feina ben feta, però en la plaça de toros, qui té opció a sentir aquesta satisfacció no camina amb quatre potes, d’això tots en podem estar ben segurs.

I com que ja he declarat reiteradament la meva no neutralitat, puc dir, cofoi d’endorfines, que em sento satisfet de viure en un país que ha prohibit les corridas (de toros, només).