Fa anys, quan s’esqueia classe en 23 de febrer, entrava jo a l’aula amb cara de pomes agres, deixava caure sorollosament els llibres damunt la taula i sense dir ni ase ni bèstia escrivia a la pissarra: “Se sienten, coño“. S’hi feia un silenci absolut, l’aire esdevenia perplexitat, i jo aprofitava per explicar per què cony ho havia escrit, i per parlar de vots i pistoles, de poder civil i poder militar, de raó i opressió… Deu minuts més tard, començàvem la classe de Física o Química que tocava…
Fa alguns dies, algú que havia estat alumne meu i que vaig trobar pel carrer m’ho va recordar alegre. Sembla que recordava la broma amb afecte i, segons va dir, ho comentaven quan coincidien diversos ex-companys -tot i que això darrer estic convençut que ho va exagerar per cortesia. Crec que tothom va entendre per què ho feia. Vaig estar content de trobar-lo i, si no hagués estat perquè jo hauria arribat tard a classe, haguéssim pres un cafè plegats.
Avui dia, si ho fes, tan llepafils i primmirats com ens hem tornat, em podria trobar al despatx del director havent-me d’explicar ell mig avergonyit les queixes d’algun pare per la poca professionalitat del professor de Física i Química que escriu paraulotes a la pissarra. No ho faré, no patiu.
En el futur, llavors que el meu ex-alumne serà pare (ara ja és casat), tinc l’esperança que es pugui tornar a fer una broma similar.
Ho trobo molt bé. Hi ha coses que no es poden oblidar! 🙂