Llavors que el set era festiu (en el calendari escolar)

No recordo ben bé la raó de per què, quan vam tenir el primer fill, ens va semblar que havíem de prescindir de la festa dels reis. Tanmateix aviat vam descobrir que no podíem nedar contracorrent al preu de sacrificar il·lusions de qui no pot triar. Dit d’una altra manera: els experiments cal fer-los amb gasosa (Ai!, Eugeni d’Ors), mai amb els fills. Suposo que passa massa temps entre el desencís de saber de què va tot això de patges i reis i el de ser pare. I el temps fa repensar les coses. El cert és que al final, jo també corria amb la bici a la mà pel carrer Coroleu per amagar-la a ca els avis: rectificar ens acosta a la saviesa. Però segueixo pensant en la més cèlebre de les epifanies com una gran, enorme, descomunal broma col·lectiva, tot i que sovint penso també que si de reis ha d’anar la cosa, que siguin només els d’orient (Si m’enteneu, també em perdonareu la digressió) -tot i que val a dir que no hi ha acord sobre si eren reis, mags, savis o un “recurs literari” (forma assertiva equivalent al mot “invenció”) de l’Antic Testament.

Com que aquestes festes són fruit de la tradició, sigui el que sigui això que convenim d’anomenar tradició, i mai ningú no ha planificat un calendari fredament i racionalment, l’Epifania, així escrita amb majúscula, els reis, la festa dels reis, els regals, vaja, vénen, collons!, el darrer dia de vacances! Profunda injustícia aquesta, i profunda mostra d’irracionalitat que tota la despesa serveixi  un dia, només un dia. No semblem catalans!

D’aquí la necessitat de convertir en festiu també el dia 7 de gener, almenys per a qui ha de fruir dels regals, oi? El bon sentit ha anat racionalitzant les coses: el dia 6 serveix perquè el pare ensenyi a muntar el tren (i hi jugui) i el dia 7, almenys el dia 7!, perquè el nen jugui amb el tren ja muntat… A més, cal remarcar que el calendari presenta propietats miraculoses com ara que la divisió dels dies de l’any pels dies de la setmana dóna resta 1, de manera que cada any el dia 7 s’endarrereix un dia setmanal (dos l’any següent al de traspàs). Això i la possibilitat de construir ponts fa que hi hagi períodes on tornar al col·le el mateix dia 8 siguin quelcom excepcional. Estic per conjecturar que els nens que viuen els pocs períodes de quatre anys en els quals l’epifania cau en diumenge, dilluns, dimarts i dimecres consecutivament  són més tristos, menys creatius, riuen menys i seran adults infeliços i poc productius. Malauradament per a l’estudi, aquest dissortat fet pot succeir poques vegades, únicament si l’any amb els reis en dimecres és de traspàs. Altrament la seqüència s’estronca. I al final, resulta que s’escau tan poques vegades que mai tindria una mostra prou gran per a l’estudi.

Però tot això era abans. I tot això era abans perquè ara vet aquí que algú amb moooltes ganes de fer història com n’havien fet l’avi i el germà gran, doncs ho va canviar. D’aleshores que el dia 7, els nens, ells també, han de treballar. Una pena, honorable ex(per fi!)conseller Maragall.

Fotografia: nens jugant un 7 de gener. La reproducció dels menors ha estat feta amb l’aprovació paterna.


Jocs de nens

Quant a Toni

-Has viles, ni castells, ni ciutats, comtats ni ducats? -He amors, pensaments, plors, desirers, treballs, llanguiments, qui són mellors que emperis ni regnats (Ramon Llull)
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Comentaris, Educació, Fotografies i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *