La manifestació del 10 de juliol

Comptar quanta gent assisteix a una manifestació és cosa que fa temps que ha passat a formar part de la metafísica. Si érem un milió o un milió i mig realment no és important. Posem que era un calorós dissabte de juliol i molta, molta gent va preferir venir a Barcelona per recórrer el Passeig de Gràcia i la Gran Via en lloc d’estar-se a la platja o prenent una cervesa en ventilades terrasses de la Costa Brava. Però, xifres a banda, aquesta manifestació s’ha caracteritzat per ser paradigma del que hores d’ara està passant a Catalunya. Una setmana van necessitar els polítics per posar-se d’acord en el lema i en la litúrgia de la manifestació. Tot debades… perquè a la famosa capçalera se la va englotir la multitud!, malgrat la provocació que per megafonia algú demanés que la gent s’hi posés al darrera. No puc evitar de veure en tot això de la negociació sobre la capçalera un exemple més de la mesquinesa d’alguns partits, només preocupats per com sortirà la foto als diaris de Madrid; mesquinesa, manca de valentia, i també d’ambició.

No hi ha ningú que pugui saber què passarà a partir d’ara. Tot el que diguin durant els propers dies és parlar per parlar, perquè els canvis socials són lentíssims i cal temps per mesurar-los. Però veure els carrers de Barcelona plens de gent no pas cridant “Llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia” com el 1977, sinó directament “Independència” feia què pensar. Perquè molts, molts dels qui passejaven ahir pel Passeig de Gràcia, fa trenta anys eren a Olot fent barretines. La sensació, variable ni social ni científica, és que les coses estan canviant…

Les fotos de la manifestació