Adéu, Espanya!

La fotografia correspon a la manifestació de l’1 de setembre de 2007

Fa no pas molts anys enrere, parlar de la independència de Catalunya era a mig camí entre el tabú i la ciència ficció. Els separatistes, com es deien els qui volien dir adéu a Espanya, eren gent fosca, radical, fora d’aquest món, minoritària. Han passat els anys i l’independentisme comença a ser un pensament fortament arrelat fins i tot en partits on mai no havia tingut presència. Gràcies al tribunal constitucional i a totes les lleis que han fet possible que uns quants jutges passin per damunt dels vots, Espanya, l’estat espanyol, ha demostrat una vegada més la seva barroera ineficàcia. No podia ser altrament quan en els fonaments de la Constitució -paraula que ve de constituir– hi ha, sembla, una cosa prèvia, més fonamental, com és la unitat indissoluble de la nació espanyola: pura metafísica. És que el país no es constitueix per mitjà de la Constitució, com fóra normal, sinó en una cosa prèvia com és la nación española? Potser Déu -el del Vaticà, és clar- va crear la nación i els humans, pobrets, van escriure la constitució? Què hi farem!

És hora de dir adéu. No pas per trencar cap unitat de res: Espanya ha de poder seguir essent fins i tot una unitat de destí en la universalitat,  però, això si, una mica més petita del que és ara, perquè no som dignes de tan elevades pertinences.

No podrem dir allò que fou bonic mentre durà. No. En absolut.

Més manifestacions a manis.cat