Ú
Fa alguns anys, a la primavera de 2006, vam anar a Sant Martí de Canigó. Després d’un passeig molt agradable per la llarga pujada que mena fins al monestir, ens vam haver d’esperar més d’una hora per poder accedir-hi amb guia. Tot i que personalment hauria preferit seguir la visita en francès per tenir l’oportunitat de practicar-lo, no he d’amagar la il·lusió de descobrir que era el torn de visita guiada en català. I això tant pel simbolisme del lloc com sobretot pel que representava de supervivència de la meva llengua enllà del Principat.
El cas és que quan ja érem a punt de començar, va arribar una parella francesa que se’ns va afegir, de manera que el grup el formàvem quatre persones. Tot just el guia va començar les explicacions, la parella va interrompre’l per demanar que ho fes en francès, atès -deien- que érem a França. La parella no se’n sabia avenir que no s’emprés el francès a França i que ells, francesos, no poguessin sentir una explicació en francès a França, la seva Chez nous. Els irritava que algú pogués tenir més atencions amb estrangers que amb francesos, van fins i tot qüestionar que el guia fos un autèntic francès. La discussió va anar pujant de to malgrat l’habilitat discursiva del guia, qui basava tota la seva argumentació en el fet que hi havia uns torns de visita en francès i altres en català. Vaig concloure que el jacobinisme francès ha calat fons i també que no tenia sentit perllongar la discussió, de manera que vaig intervenir-hi per treure ferro. És clar que el descobriment que jo parlés francès va abraonar encara més la parella perquè els donava arguments basats en la comprensibilitat de les explicacions en francès, però he de dir que també va suavitzar algunes de les afirmacions fetes respecte els drets de francesos i estrangers. El guia, sobre el qual vam saber després que, essent francès, s’havia criat a València i estudiat a Barcelona (parlava un català oriental ric de vocals i amb un molt lleuger arrosseguement de les erres), es va oferir a fer l’explicació en català i, tot seguit, en francès: proposta acceptada, no d’immediat, però finalment acceptada. Vam acabar essent, doncs, tots molt amics… però sense seure a la mateixa taula: chacun pour soi.
Dos
Al mateix any, pel pont de la Immaculada Constitució, vam anar a Sardenya. En aquella illa, l’italià ha arraconat totalment el sard, ara ja molt poc parlat malgrat l’interès de grups locals per ressuscitar-lo, i a l’Alguer, el català. En la meva opinió, el català està amb millor posició que el sard, si considerem només l’àrea lingüística catalana, que es circumscriu a l’Alguer: a la resta de l’illa, el català és tan forà com el rus (encara que més comprensible, és clar).
Quan vam anar a visitar les coves de Nettuno, la guia, una sarda no algueresa que havia après català mentre estudiava turisme a Barcelona, vet aquí que davant la nostra sorpresa, es va dirigir al grup format per una vintena d’italoparlants, per proposar-los de fer tota l’explicació en català en honor dels “nostres visitants de Barcelona“. En un italià transparent -l’italià de Sardenya ho és molt, de transparent- els va dir que no hi hauria problema de comprensió atesa la proximitat lingüística i que en cas de dificultat barrejaria les llengües. Tothom -TOTHOM!- va assentir divertit.
Final
La presència i rellevància social del català a l’Alguer no és millor que a la Catalunya Nord. Ni l’estat italià l’ha tractat amb més afecte que el francès. Però la reacció en un i en un altre llocs fou absolutament oposada. Parlem de la gent, no pas dels estats.
Res de tot això no té validesa estadística ni de cap tipus. Només són dues anècdotes rigorosament certes.
I la foto?
La foto correspon a les coves de Nettuno, d’una inevitable semblança amb les del Drac, a Mallorca. Per cert que, quan vaig visitar les de Mallorca, ara fa bastants anys, hi havia visites guiades en anglès, alemany, francès i castellà. No n’hi havia en català.
