Fa anys, durant una estada a Bilbao, vaig conèixer un cavaller basc, molt aficionat ell a la nàutica, que no havia estat a la vora del Mediterrani cap altre cop que un breu estiueig de cinc dies de juliol a Llafranc. Va tenir bona sort, el paio, mentre s’estigué a la nostra costa: bons dies, bona mar, ni gota de vent, ni de llevant ni ponent ni tramuntana ni res… calma total i mar com un mirall. A la Costa Brava, és difícil trobar un seqüència de cinc dies així encara que sigui juliol. Naturalment -com s’esdevé en aquests casos- se’n tornà a Euskadi pensant que el que ell havia trobat era també el normal. El bon temps va reafirmar els seus prejudicis: el Mediterrani és un llac. No s’avingué a admetre la mala jeia del nostre mar. No va servir de res explicar-li que els efectes de la tramuntanada, versió emprenyada del més conegut dels vents a la costa nord, eren els d’una bafarada comparats amb els de les llevantades. Ni tampoc no va servir esmentar-li les vegades que no és possible la navegació al nostre llac, o la destrucció, encara avui, d’esculleres, platges i passeigs per les llevantades. Ell, res. Ni cas.
No me’n vaig sortir.
A la foto, onades a la costa occidental de Sardenya. L’endemà van suspendre el tràfic comercial per mar.
Més fotografies de paisatges marins no necessàriament emprenyats ni necessàriament mediterranis
