21-11: l’anada

Hem tingut un viatge una mica alterat. Per seguir el que comença a ser una tradició familiar, el temps per l’enllaç a Lisboa amb el vol que ens duia a  Madeira era francament escàs. De fet, hem arribat a les 13.50 (sense retard) i a les 13.50 començava l’embarcament en una terminal diferent! No hem perdut el vol. Mai perdem el vol, però la maleta, ella, sí que s’ha quedat a Lisboa…

Quan ja sobrevolàvem Madeira, ens han dit que hauríem d’estar-nos una estona sobrevolant Madeira perquè l’aeroport estava tancat a causa del fort vent. Quaranta-cinc minuts ha durat l’estona. Després l’avió ha posat rumb a  l’illa de Porto Santo, uns 80 km al nord, per omplir el dipòsit i esperar que el vent permetés l’aterratge a Madeira. I quan començàvem a considerar la possibilitat de dormir a Porto Santo, aleshores l’avió ha retornat a Madeira.

Sabeu què vol dir  terroritzar aterrar a Madeira?

Tal com sospitàvem, la maleta no venia amb nosaltres (el mateix els ha passat a uns altres catalans), però hem trobat l’hotel a la primera (ja sabeu com funciona de bé el gps anna-lògic de base orgànica)  i hem aparcat el Mitsubishi de lloguer a les 21.05 davant recepció.

Haurem d’esperar a recuperar la maleta per gaudir d’alguna de les piscines de l’hotel.

22-11: ens acomodem

Avui hem recorregut tot el sud de l’illa, sempre amb cotxe perquè l’equipament de muntanya el teníem a la maleta ara (escric això al vespre) ja recuperada. Per dinar hem menjat peix espada amb plàtan. El peix espada no té res a veure amb el peix blau que coneixem, sinó que es tracte d’un peix molt fosc i allargat, amb unes dents que fan por i uns ulls enormes (foto), que pelen al lloc de venda.

23-11: explorant l’est

Avui hem caminat fins al Cais de Sardinha a l’extrem més oriental de l’illa, a la punta S. Lorenço. La foto mostra el camí de tornada. Impressionant, oi?

Al migdia, hem menjat sande de bife de atum jo i sande de pece espada l’Anna -és a dir entrepà de tonyina (no de llauna) i de peix espada– perquè la cuina era tancada quan hem tornat de fer la caminada. Els dos sandes, dues cerveses i els cafès de rigor no han costat els vuit euros. A la nit, hem sopat a prop de l’hotel la espétada regional, una broqueta de carn de vedella a la brasa. Hem vist molt poques vaques, però el plat és molt típic d’aquí, on presumeixen -amb raó- de tenir la carn molt bona.

24-11: quin fred!

Aquesta illa funciona com una gran torre de refrigeració. El vent empeny l’aire humit des del mar muntanyes amunt.  Quan arran de mar s’està a 20 C, a 1500 m, s’està a 10 C. A prou altitud, la humitat es condensa, es formen boires pertot arreu i, sense que plogui, la muntanya regalima aigua.  Per tota l’illa hi ha construïts més de 2000 km de levadas, petits canals de duen l’aigua que regalima per la muntanya cap als llocs habitats.  El nom sembla que deriva de levar, portar en portuguès. No són pròpiament aqüeductes perquè  la funció que tenen, a banda de portar aigua, és també i sobretot recollir-la (foto). Avui hem seguit el camí de  Levada Velha (Ribeiro Frio), a la primera fotografia. Després (segona foto) hem pujat fins al pic Areeiro, un dels més alts de l’illa (1818 m).

Des del pic d’Areeiro, des d’on es feta la següent foto, hi ha un camí que mena fins al pic de Ruivo (1861 m). No teníem intenció de seguir-lo, però d’haver-la tingut ens hauríem desdit, perquè feia massa fred i massa vent per al nostre  l’equipament.

A Funchal, amb temperatures per sobre dels 24 C al migdia, la màniga curta és obligada, però a Ribeiro Frio (ves el nom!), hi havia 13 C i boira, i al pic d’Areeiro, 9 C i vent!

25-11: dia de tranquil·litat

Avui hem visitat les Grutas de S. Vicente, unes coves excavades per la lava, i el museu de vulcanologia. Després hem pujat fins a l’esplanada de Paúl de Serra per preparar la caminada que hem de fer demà.

La següent foto correspon a una fajà, llenques de territori totalment aïllades, on només s’hi arribava o per mar, o per mitjà d’ascensors o bé, en el millor dels casos, a través de túnels excavats des de la vall del costat. L’accés a la de la foto és amb un telefèric gairebé vertical, però aquests dies l’estan reparant.

Per la nit hem sopat a Funchal les aquí apreciadíssimes lapas grelhadas (la lapa és el barretet nostre, el qual només he menjat cru, sempre al mateix lloc de collir-los, però no he vist mai que n’oferissin a cap restaurant ni tampoc no n’he vist a la venda) i espétada de lulas (broqueta de calamars).

26-11: les dues levadas

Avui ens hem llevat d’hora per seguir dues levadas, la Levada de Risco i la Levada das 25 Fontes, que circulen paral·leles a diferent altura. La segona, la més llarga, és també més impressionant.

Al final de la Levada das 25 Fontes (l’inici, en realitat), hi ha les 25 fonts que li donen el nom i un impressionant salt d’aigua:

Part de l’aigua cau des de dalt, com en totes les cascades, però també hi ha 25 insurgències. Cal acostar-s’hi per descobrir-les. N’hem descobertes moltes, però no pas les 25.

La ratlla horitzontal en la següent foto correspon al tall que fa la levada. Per allà hem passat!

Pel camí, les vistes són fantàstiques i, algunes, de vertigen. En total hem estat poc més de quatre hores per anar i tornar, només parant mitja hora per dinar.  Encara que  les levadas són gairebé horitzontals, cansa molt caminar-hi a causa de les pedres, una mica trencacames i relliscoses, però sobretot el que fatiga més és la tornada, on es guanya el desnivell fins on havíem deixat el cotxe.

Per la nit hem sopat a Funchal al mateix lloc d’ahir. Avui hem tastat el polvo grelhado (pop a la brasa) i jo m’he atrevit amb el caldo verde, una sopa de patata i col. Per cert que la col la tallen amb màquines especials en trossos molt prims per fer el caldo i l’empaqueten per vendre en bosses de plàstic. En el caldo, la col està molt poc cuita.

27-11: el darrer dia

Amb el cos ple d’agulletes encara d’ahir, hem fet turisme de cotxe. Primer hem visitat el mercat de Funchal.

Després hem anat fins a Curral das Freiras, on hem menjat sopa de castanya i el que aquí diuen peix espasa, però que no té res a veure amb cap peix blau. El poble està situat en una olla, tot ell envoltat de muntanyes molt altes. S’hi accedeix per un túnel d’uns tres quilòmetres i amb molt de desnivell, però abans s’hi accedia per una carretera de vertigen  (foto) ara tallada a causa dels despreniments. Les vistes són precioses, encara que amb moltes boires:

Per la tarda, hem anat a fer el cafè a Camara de Lobos (el nom procedeix de l’existència de llops de mar en aquella costa fins al segle passat), on hem vist peixos assecant-se en les barques varades. La següent foto en mostra un assecant-se al sol. Creiem que és el peix gato, però altres vegades que n’hem vist era més fosc. L’altre peix que assequen igual són les velhes, les viejas de Canàries, on també les assequen igual.

Una de les coses que més sorprenen de Madeira és la quantitat d’homes que hi ha al carrer parlant, sense fer res o… jugant a cartes.

Hem sopat a Funchal per celebrar el nostre vint-i-cinquè aniversari en un restaurant recomanat per la guia. Hem menjat caldeiro de peix, un suquet amb molt de tomàquet i ceba, cherne, tonyina i altres peixos blaus, hem begut vinho verde de Madeira i al final una sobremessa de fruites tropicals…

És una llàstima haver de tornar demà…

28-11: la tornada

La tornada ha estat bastant més tranquil·la que l’anada. L’avió ha sortit a l’hora, hem tingut temps d’avorrir-nos a Lisboa -potser massa perquè l’avió s’ha endarrerit tres quarts- i la maleta ha arribat amb nosaltres. A més, a casa, ens esperaven amb una fideuada.

Més fotografies de Madeira