Quan havíem de ser pares (i mares) imminents però no sabíem si d’un Arnau i d’un Pol o d’una Clara i d’una Marina, sí que teníem clar que no faríem foradar les orelles a cap Clara ni Marina. Ens guiava un sentit militant de la igualtat de sexes. En cap cas, mai, no ens vam plantejar de fer-les foradar a l’Arnau i a en Pol, la qual cosa també hagués estat una forma militant per la igualtat de sexes; però suposo que aquesta opció la vam descartar per la mateixa raó que ningú no demanava aleshores que les dones fessin el servei militar. Bé. Ens vam equivocar! Ara les coses són més complexes perquè ens hem enfarfollat entre el gènere i el sexe, i alhora les coses també són feliçment més simples, perquè tothom que vol portar arracades, en porta. Punt.
Però, ves, la policia és diferent. Segons he llegit als diaris d’avui, el nou reglament (esborrany) per a la Policia Nacional i la Guardia Civil permet portar arracades a les dones (¡Por Dios y España!) però no als homes (¡Torero!). M’encanta [somriure irònic] el casticisme del nostre país! Això sí: per raons de seguretat, l’arracada no pot sortir del lòbul. Es fascinant aquesta hispànica preocupació per allò que al segle XIX anomenaven sexe dèbil.
La foto correspon a la Festa Major de Sitges del 2005, no té res a veure amb el tema del blog, l’arracada no compleix la normativa dels cossos de seguretat de l’estat i el correu de signatura ja no existeix. Les coses canvien. Espanya, no.
