Quan Charles Darwin va tornar del seu viatge a bord del Beagle, va considerar, sembla que molt seriosament, la possibilitat de casar-se. A fi d’endreçar les idees, va escriure una llista d’avantatges i d’inconvenients. Entre els darrers, lamentava haver de “suportar” la família de la dona i sobretot la manca de temps de què disposaria per dedicar a estudiar les troballes del seu viatge -i que anys després el van fer famós. No semblava, no, tenir bones raons per casar-se. Però ho va fer. I va ser poc després d’escriure la llista, amb una cosina seva amb qui va tenir… deu (10!) fills. La racionalitat de Darwin no està en qüestió: la teoria de l’evolució n’és un exemple; i només ell era conscient de l’impacte que podia tenir sobre el pensament humà el fet de convertir l’home en un producte evolutiu que comparteix naturalesa amb els primats i no amb Déu -ja innecessari. Però contra la raó va vèncer l’emoció: es va casar!
Si Darwin es va equivocar o no és una cosa que ningú no pot valorar. Però resulta ben evident que la millor opció no ha de ser sempre ni necessàriament la més racional. Probablement es trobi a mig camí entre el que és raonablement emocional i el que és emocionalment raonable. Els escacs són un joc racional, infinitament racional si tenim temps quasi infinit per considerar totes les quasi infinites conseqüències de cada moviment. La majoria dels humans som bastant dolents jugant a escacs i acabem decidint més o menys diligentment de moure, per exemple, el cavall perquè ens sembla que així posarem en clar desavantatge l’alfil contrari. És una decisió raonada però emocional, estètica sovint. I l’encert o no de la jugada dependrà moltíssimes vegades del joc del contrari.
Aquesta imatge (ni cap de la mateixa col·lecció) tampoc no és cap producte racional. No ho pot ser. Tot corria massa ràpid.
Festa de benvinguda a l'estiu 2009 de les Fures de Can Baró, Horta-Guinardó, Barcelona
