Les imatges són fetes entre 1980 i 1984, a Calella i Port de la Selva, al bell mig de la Costa Brava. El blanc i negre és una opció estètica i no una limitació tècnica i no ens ha d’induir a error; no són fotos de principi de segle, si algú ho pensava. Però vistes en la perspectiva dels vint-i-molts anys que han passat em fan el mateix efecte que no em feien algunes il·lustracions de llibres sobre el patrimoni català durant els inicis de la retrobada democràcia dels primers vuitanta. Per entendre què va passar en aquesta costa –i també en d’altres- durant el segle XX, només cal llegir la descripció que fa Josep Pla de la platja de l’Escala de nit: fosca, molt fosca (és una llàstima que no tingui aquí, a Sitges, mentre escric l’apunt, el llibre per donar-ne la referència i copiar- ne la cita textual) Allí on Pla hi veia molta foscor, Riells, hi tenim avui apartaments, bars, discoteques, una mena de parc d’atraccions i el fruit d’anys i anys de construcció per alimentar els sempre mal finançats ajuntaments. De nit, la llum de Riells –avui- encega i impedeix veure els llums que guien els navegants fins a l’entrada al port de l’Escala. Malgrat el que puguin transmetre les fotografies, això ja era així els vuitanta. No ha canviat tot tant com en els anteriors vint anys, almenys vist des d’un parell de milles mar endins. La joventut dels nostres fills se sembla molt més a la nostra que no pas la nostra a la dels nostres pares. És clar que enmig hi ha la guerra d’Espanya, la d’Europa, la postguerra i la llarguíssima post-postguerra, ben cuita, si, en la salsa d’una dictadura quasi eterna. Però em fa la impressió que la semblança va més enllà de qüestions materials. Ara als mateixos indrets hi ha més gent i més vaixells, i més grans! I cap no descansa a la sorra. Però avui, com ara fa vint anys, no hi ha ningú arranjant xarxes sota la porxada. Tot i així, potser a causa del blanc i negre o del descolorit kodacolor, l’aire en les imatges sembla ben diferent. Oi?
