Aquest matí, un cotxe -un Ford Fiesta cdi vermell de matrícula 3552 i tres lletres- impedia la sortida de casa. El cotxe estava tancat i desfrenat, o poc frenat. Amb l’Arnau, hem pogut apartar-lo una mica per poder sortir sense passar per sobre el capó. En impedir també la sortida dels cotxes del pàrquing del costat, un veí -cansat de sentir botzinades- ha trucat la guàrdia urbana perquè vingués la grua. Com que una hora més tard, el cotxe seguia damunt la vorera impedint la sortida de cotxes i la sortida de manera normal des de la porta de casa meva, he estat jo qui ha trucat el 092. Aquí comença l’aventura de viure a Barcelona. Més o menys, aquesta ha estat la conversa:
-Vull denunciar (…) damunt la vorera que impedeix la sortida des de casa i la dels cotxes del pàrquing
-Doni’m l’adreça
Li dono. Discutim sobre si és el número 89 o 91. El problema és que al 91 no els consta cap gual. Insisteixo en el fet que soc jo qui ha de fer el saltimbanqui per sortir de casa a banda dels cotxes. Però inevitablement seguim discutint -cada cop val a dir que en un to més alt- sobre l’existència del gual del costat de casa. Al final sembla que sí que existeix, però falta pagar un rebut, cosa que a mi em deixa bastant fred. Finalment em demana -de manera ja poc educada- la referència del gual, que, segons m’informa de males maneres, com si jo tingués l’obligació de saber-ho, es troba a la placa.
La placa es troba -creieu-me- alta, molt alta. Jo, que a la mili formava dels primers després de provar de lliurar-me’n per la vista, no serviria per al bàsquet. De manera que mai no sabré si vaig llegir bé o no la referència donada a la guàrdia urbana, però el cas és que em diu que la referència és errònia i que consegüentment no pot enviar cap grua. Insisteixo en el fet que un cotxe IMPEDEIX SORTIR GENT DE CASA, cotxes del pàrquing i es troba damunt la vorera i l’amenaço a empènyer el cotxe fins al mig del carrer atès que el problema és una referència de pàrquing.
-Faci el que cregui que hagi de fer- i PENJA!
La guàrdia urbana em penja el telèfon! He de fer el saltimbanqui per sortir de casa, però la guàrdia urbana em penja el telèfon!
Estic emprenyat, frustrat, enfurismat. Algú que llegeixi això no ho estaria? I dubto entre tornar a trucar i defensar el meu dret de sortir de casa o bé complir l’amenaça i deixar el cotxe al mig del carrer. En la meva enfurismada, opto per la pitjor de les opcions: plantificar el cotxe al mig del carrer! La testosterona no és cosa bona.
Afortunadament, jo sol no el puc moure. Dos veïns, mostrant seny i solidaritat (dos valors que cal salvar d’aquesta Barcelona metropolitana de disseny, esdevinguda pija, burocràtica i encarcaradeta gràcies als nostres governants), m’ajuden a moure’l no per posar-lo al mig de la via, sinó per apartar-lo i deixar-lo mig mal aparcat, però permetent el pas de cotxes i vianants. Problema solucionat!
Discutim sobre la golosia del nostre Ajuntament cobrant uns serveis que mai retornen i marxem cadascú pel seu costat.
Què puc fer a banda d’escriure al blog?
Quan truques a la guardia urbana del meu poble, primer surt un contestador que et diu que la conversa quedarà enregistrada.
Ja t’ho dic jo que heu de marxar!
Primera opció. Jo hagués cridat un grup de gitanos perque el desmontessin i el venguessin als encants, això si, jurant-los i perjuran-los que el cotxe era meu i que no hi hauria cap mena de problema.
Segona opció: Hagués calat foc al cotxe i hagues trucat als bombers dient-los que hi havia un piròman pel carrer que està calant foc als cotxes i que a de més anava cridant no sé que de foc al ajuntament.
Poca cosa més. Una de les causes per les que he marxat de Barcelona és per perquè aquesta ciutat és ja només un gran aparador pels de fora. Els que hi viuen dins senten que Barcelona és hostil vers amb ells. En quant a la Guàrdia Urbana fou un dels cossos més estimats de Barcelona. Ara, és un dels més odiats per la seva burocratització. No hi son mai quan els necessites. On jo vivia abans (Eixample) un bar del davant no deixava dormir a ningú. La Guàrdia Urbana no només ens penjava el telèfon, sino que ens deia que no els molestessim o es veurien obligats a denunciar-nos a nosaltres!!! Que la solució era anar al regidor corresponent, a travès de l’Associació de Veïns!. Ay, Barcino, Barcinorum, Barcinensis…..anomenada Pia Augusta Colonnia Barcino Nova….ni es Pia (ara es Pija) ni és Augusta (ara és superba) ni tan sols és Barcino. Això sí, és encara una colònia però de gent de males maneres.
Entens ara perquè veig cares del Sr. Hereu quan entro a Barcelona? Se m’apareixen al meu voltant, perserguint-me per tot arreu, en grans dimensions, rient-se de tot…jo pensava que havia enmalaltit del cap. El neuròleg em va tranquilitzar: no es preocupi-em va dir- el seu cervell no fa més que defensar-se d’allò (l’Hereu, a nivell neurològic, és una “cosa”, m’encanta!) que el seu subconscient entèn com malèfic i perdudicial pel seu bon funcionament…
Es a dir, que el subconscient, que veu i sent allò que a nivell conscient s’ens escapa, diu que l’Hereu és una “cosa” representativa del que és perdudicial per la salut. Fantàstic……i acollonidor.
Arnau: Perseguir motos damunt la vorera (cotxes no cal), fer veure que dirigeixen el trànsit, observar (només observar) com els cotxes violen els passos de vianants… En fi, segur que moltíssssimes altres activitats al servei del ciutadà i que segur que -ignorants- desconeixem…
Gerard: El pitjor és que el senyor Hereu, abans de ser alcalde de Barcelona, ho va ser de Sant Andreu. De manera que ja el coneixíem. És capaç de parlar de les patates posant l’èmfasi com si parlés de qui sap què, però ho fa prou malament per no enganyar a ningú. La llei que regeix les eleccions als municipis és una merda i caldria canviar-la: El senyor Hereu té només el mèrit de ser el primer d’una llista tancada que-ben cert, va resultar la més votada, encara que en molts ajuntaments ni tan sols això és veritat. L’Hereu és el primer per designació del senyor Clos (feliçment en l’exili), que al seu torn, ho fou per designació del senyor Maragall (germà de l’autor de la primera llei (d’Educació) de la sociovergència -també dit pacte entre la burgesia i els aspirants a la burgesia del futur -els Mas-Montilla, vaja!). Potser no ho recordareu, però el senyor Maragall fou designat pel senyor Serra -avui president de Caixa Catalunya (mentre duri), per si no ho teniau clar… Durant tots aquest anys, Barcelona ha anat creixent, però no pas en població -que ha anat disminuint- sinó en preu. Els barcelonins avui tenim l’orgull dubtós de viure en una ciutat quasi tan cara com Londres o París, preparada per enlluernar els guiris -sempre que la seva estada a la ciutat sigui de pocs dies-, però segurament tan provinciana i palurda com… No vull/puc posar cap nom!
Retroenllaç: Quina és la feina de la guàrdia urbana? | Arnau
Això et passa per tenir cotxe !
A mi em van robar la bici el 28 de maig… a Vilanova, el dia de la celebració de la Champions
Quina putada ! M’anava de conya. Tenia un cistell on portava la cartera i també tenia dues rodes, fins i tot
bua bua bua
A Sitges, jo aparcava les quatre bicicletes al pati d’una veïna que tenia un gos de ben bé… 30 cm d’altura. Però sempre bordava i bordava i bordava quan algú s’acostava (distingia a més entre la gent que hi teníem la bici i els que no: una mostra de l’estranya intel·ligència dels gossos). Un dia el gos -com tota cosa viva- es va morir. Un mes després, es van endur les quatre bicicletes nostres i alguna més. Quatre dies abans, jo mateix havia canviat el canvi de marxes de la meva -que tenia més de deu anys. Quina ràbia!