Digues quants van anar a la manifestació i jo endevinaré de quin partit ets. Tothom sap que aquesta frase es pot aplicar a qualsevol manifestació. Amb el temps, tots hem après a acceptar la manipulació de les dades quasi com un exercici -mal entès- de llibertat d’expressió i no hi donem més importància. Quan ens diuen la xifra, sempre demanem qui la dóna i aleshores assignem un valor diferent a la quantitat. Aquesta és una curiosa qualitat afegida a la matemàtica. Mig milió de persones no té el mateix valor si la xifra ha estat proporcionada per l’organitzador, o per la policia, o per l’oposició de l’organitzador. Però tots sabem que mig milió és 500.000.
La manifestació, però, d’avui a Madrid ha superat totes les expectatives: 2,5 milions segons els organitzadors, només 2,1 milions (de persones!) segons la Comunidad de Madrid. En qualsevol dels dos casos, més de dos milions de persones repartides en 229.938 metres quadrats. Per a algú com jo, que es guanya la vida ensenyant física i química i sobretot ensenyant racionalitat als futurs ciutadans, és inevitable fer alguns càlculs. I vet aquí que he trobat que, segons uns, hi havia 9,1 persones per cada metre quadrat i, segons els altres (en realitat, els mateixos), 10,9. Un metre quadrat és -perdoneu- un quadrat d’un metre (100 cm) de costat. Qualsevol pot dibuixar amb guix a terra un quadrat de 100 cm de llarg per 100 cm d’ample. Qualsevol ho pot fer. Seria bo que molts ho fessin. I després de dibuixar-lo, intentar posar-se 10 amics (o 9, no ve d’aquí) dins del quadrat. Si algú no té guix i no vol embrutar el terra amb retolador, pot provar de buscar deu veïns i entrar tots junts a l’ascensor. Encara que la majoria dels ascensors fan bastant més d’un metre quadrat, l’experiència pot ser divertida. I, a més, no hi ha problema d’avariar el motor de l’ascensor per excés de pes perquè amb tota seguretat la porta no es podrà tancar.
Havent-hi com hi ha entre l’estaf directiu del Partit Popular coneguts empresaris de la construcció, el tema de la manifestació comença a preocupar-me seriosament. És possible que els pisos de 30 metres quadrats siguin vistos per ells com a grans mansions?
Addenda: fidel al llibre d’estil d’aquest blog, volia posar una foto al post. Però no la trobo.
Està molt bé l’article!!! A veure si escrius més sovint.
Gràcies, Arnau. No esperava menys de tu… Només em faltaria una mica més de temps, però prometo fer els possibles.
Suposo que la gent ja no va a les discoteques. Era un bon lloc per experimentar el màxim de persones que hi cabien en determinats metres quadrats, sobretot quan sonava musica per ballar en parella. Existia fa anys una macrodiscoteque a Gràcia (Trav.de Dalt) anomenada Trocadero. La seva pista més gran era de 100 m2. L’aforament en pista: 200 persones. Una senzilla divisió et diu que l’arquitecte o qui va fixar l’aforament era un calent obsès sexual……doncs l’ùnic que es podia moure era la llengüa…..
Doncs els de la mani de Madrid devien tenir problemes per avançar la llengua més enllà dels queixals. És clar que essent com eren tots gent de bé, conservadora, com cal, no els devia preocupar. Quan aquests manaven, als lavabos de Trocadero, no hi havia màquines de condons i moure la llengua estava al límit del que es podia moure sense anar a Perpinyà o pagar una multa… Fa anys, molts anys, Gerard… Afortunadament.