Els peixos petits fugen cap a la superfície perseguits per peixos més grans, sobretot bonítols i verats. És el moment que les gavines aprofiten per caçar-los. L’espectacle dura poc, tot és molt ràpid, violent, i l’aire put a greix de peix blau. És l’excitació. Després retorna la calma absoluta, l’oblid. Ha passat moltes vegades, però no en queda  mai res, només alguna ploma sobre l’aigua… i aquesta foto.

Imatge presa a bord del Nora algunes milles nàutiques mar endins davant l'aeroport de Barcelona. Feu-hi clic per ampliar-la.

La distància d’Aiguadolç (Sitges) a Arenys de Mar és de cinquanta milles nàutiques. A bord del Nora, que amb prou feines arriba als cinc nusos amb vent fluix, triguem unes deu hores. Hem arribat a fer el trajecte en vuit hores, sempre de sud a nord, empesos pel vent dominant en aquesta costa, però mai de tornada, de nord a sud. Superar vents de força quatre en cenyida és equivalent en un veler a pujar carrer Verdi amunt amb bicicleta (els del barri de Gràcia ja saben què vull dir). Com que el vent bufa més fort a migdia i sobretot davant de Barcelona i al delta del Llobregat, cal llevar-se d’hora en sortir d’Arenys si volem arribar en un temps raonable.

La primera de les tres fotografies està presa el sis d’agost poc abans de tres quarts de set del matí a la bocana del port d’Arenys. La llum en aquesta hora és simplement meravellosa, però la imatge  de l’enorme Lluna sobre el moll no pot transmetre  totes les emocions del moment. Les altres dues imatges estan preses el mateix dia, una mica més tard.

És per això que és bonic navegar…

Les imatges són fetes entre 1980 i 1984, a Calella i Port de la Selva, al bell mig de la Costa Brava. El blanc i negre és una opció estètica i no una limitació tècnica i no ens ha d’induir a error; no són fotos de principi de segle, si algú ho pensava. Però vistes en la perspectiva dels vint-i-molts anys que han passat em fan el mateix efecte que no em feien algunes il·lustracions de llibres sobre el patrimoni català durant els inicis de la retrobada democràcia dels primers vuitanta. Per entendre què va passar en aquesta costa –i també en d’altres- durant el segle XX, només cal llegir la descripció que fa Josep Pla de la platja de l’Escala de nit: fosca, molt fosca (és una llàstima que no tingui aquí, a Sitges,  mentre escric l’apunt, el llibre per donar-ne la referència i copiar- ne la cita textual) Allí on Pla hi veia molta foscor, Riells, hi tenim avui apartaments, bars, discoteques, una mena de parc d’atraccions i el fruit d’anys i anys de construcció per alimentar els sempre mal finançats ajuntaments. De nit, la llum de Riells –avui- encega i impedeix veure els llums que guien els navegants fins a l’entrada al port de l’Escala. Malgrat el que puguin transmetre les fotografies, això ja era així els vuitanta. No ha canviat tot tant com en els anteriors vint anys, almenys vist des d’un parell de milles mar endins. La joventut dels nostres fills se sembla molt més a la nostra que no pas la nostra a la dels nostres pares. És clar que enmig hi ha la guerra d’Espanya, la d’Europa, la postguerra i la llarguíssima post-postguerra, ben cuita, si, en la salsa d’una dictadura quasi eterna. Però em fa la impressió que la semblança va més enllà de qüestions materials. Ara als mateixos indrets hi ha més gent i més vaixells, i més grans! I cap no descansa a la sorra. Però avui, com ara fa vint anys, no hi ha ningú arranjant xarxes sota la porxada. Tot i així, potser a causa del blanc i negre o del descolorit kodacolor, l’aire en les imatges sembla ben diferent. Oi?