Arrel de la cimera dels dos culs, he quedat fascinat per segons quin tipus de controvèrsia, de vegades vehement fins i tot a l’hora d’esmorzar amb els companys. Fa anys, a les cartes del lector de La Vanguardia, en vaig seguir una altra sobre com posar el paper higiènic,  si enrotllat penjant per davant o penjant per darrera… El rerefons de la controvèrsia generada per la cimera dels dos culs, tanmateix, té per a mi un interès estètic que supera amb escreix la del paper higiènic. És per això que he decidit investigar el tema i ajornar per més endavant la visita al psiquiatre que semblava suggerir implícitament un dels comentaris a l’apunt. Qui sap si, més endavant, els fruits de la investigació mereixeran una nova categoria d’aquest blog titulada Culs humans o potser Humans de cul o qui sap si Culs i humans. De moment, només en puc enunciar, molt il·lusionat, l’inici. Vet aquí:

Nimes (França), 2009

Al British Museum de Londres, hi reposa aquest home, mort ara fa 2500 anys. La seva exposició no és  pas Art ni tampoc no és Ciència, i un cos humà  -ni que sigui una pelleringa encartonada- mereix un altre tracte simplement pel que va ser: humanitat.

Centenars de persones el contemplen diàriament; molts s’hi embadaleixen, potser víctimes, Ai!, de morbositat, i bastants en fan alguna fotografia.

I mentre jo també el fotografiava, em demanava si en tenim cap dret…

L’hi tenim?