A la Soles
La plaça a les vuit del matí, encara buida
Aquell dia fred però assolellat de gener, en una de les places del barri on hi ha un gran rellotge, i que normalment és ben plena de criatures jugant i avis mirant com juguen les criatures, hi passaven coses mai vistes que volien trencar la persistent monotonia del llogaret.
Hi havia un grup de jovenívoles dones passant de llarg la vuitantena que es movien, segons aparentava, aleatòriament entre els bancs, el quiosc (un dels darrers a Barcelona), les taules del Vincennes i el munt de criatures jugant. Totes duien un mòbil a la mà i se’l miraven contínuament i anaven rient i cridant. Entre elles, hi destacava la Pilar, que tenia el mèrit d’haver acabat la paciència de la clientela de Can Rovira per Reis, i que aquell dia a la plaça del rellotge duia la veu cantant.
Tres homes asseguts als bancs vigilant les criatures s’ho miraven amb curiositat i sorpresa.
—Guaita! Què fan aquelles? —va dir en Joaquim, un dels tres.
—Ves, que la Julieta plora —va advertir en Jaume, sense fer cas del comentari.
—Avi, en Martí m’ha pres el camió —es queixava la Julieta.
—Martí, torna-li el camió. Jugueu-hi tots dos, home.
—Com és que la teva néta juga amb camions? —va dir el tercer, en Pere, que seia a la dreta d’en Joaquim.
—I amb què ha de jugar?! Son pare és mecànic i sa mare cirurgiana. Val més que jugui amb camions que no pas t’operi a tu de la pròstata.
—No hi trobaria res. Me la van treure fa anys, a mi.
—Què els passa a aquelles? —va insistir en Joaquim, de nou alertat per la cridòria de les dels mòbils. Semblava reconèixer-hi algú.
L’explicació del que passava a la plaça del rellotge i que tanta expectació començava a generar en els presents, cal trobar-la uns dies abans, llavors que la Pilar, la Carmeta i la Montserrat van decidir de passar un cap de setmana en una casa rural que la Pilar havia trobat a molt bon preu.
—Vols dir que no ens engatusen amb aquests preus? —va objectar la Carmeta, desconfiada, llavors que eren al vestidor del gym.
—Que no veus que han passat Reis i ara tothom es queda a casa perquè fa fred i no tenen ni cinc perquè s’ho han gastat tot per Nadal entre regals i tiberis? Ara és allò que diuen temporada baixa i ni els col·lègits hi van —argumentava la Pilar.
—No hi van mai en cap de setmana, els col·lègits —va observar la Montserrat amb agudesa.
Però després d’un debat que va durar fins que sortiren al carrer, la Pilar, la Carmeta i la Montserrat finalment van acordar d’anar-hi.
—Ja veureu com ens ho passarem. Ho petarem, que diu la Clara, la meva néta —va fer il·lusionada la Pilar.
—Però si tornem dilluns, arribarem a la classe d’anglès? —va objectar encara la Carmeta.
—Ja el sabem, el pass simple —va respondre la Montserrat despreocupada.
—Ai com ets, nena! Relaxa’t. Ho passarem pipa, noies —va concloure la Pilar.
I així és que divendres per la tarda totes tres, ben afeixugades amb motxilles i bastons de muntanya, van agafar el tren i després un taxi que les dugué allà on “Jesucrist va perdre els calçotets”, en paraules de la Montserrat, la qual, havent nascut a l’Eixample, era tant de Can Fanga que tot el que fos travessar el Besòs o el Llobregat ja li semblava un altre planeta.
—Ens hauríem d’haver endut una guitarra —va fer la Montserrat llavors que encara eren al tren —. Quan tenia disset anys, sempre la dúiem.
—I qui pot tocar la guitarra aquí, amb el reuma als dits?! —va dir la Carmeta.
—Ets ben aspra, quan vols!
Van arribar a Cal Ganxo de nit però a temps de sopar i fer un parxís (així ho deien elles).
—Que maco és això! —exclamava la Montserrat entre tirada i tirada mirant el foc de la llar.
—Estigues pel joc, nena —rondinava la Carmeta.
De nit, mentre tothom dormia, va nevar i l’endemà tot el paisatge tenia una capa de blanc que, si bé no era molt gruixuda, feia les delícies de la Montserrat, que corria amunt i avall com una nena que veu la neu per primer cop.
—Hi ha més neu que al Tibidabo l’última vegada —anava cridant sense parar esment en els anys que feia que no nevava al Tibidabo.
—Nena, sembles ben bé de Barcelona —li deien les altres.
—Podem anar a passejar amb raquetes, oi, Sergi? —van demanar al responsable, un xicot molt jove i corpulent.
Però en Sergi va fondre les il·lusions com el sol hauria de fondre la neu:
—Cap a migdia no en quedarà.
I encara hi va afegir amb aquell pessimisme de la gent de muntanya:
—Tot estarà ben enfangat, maleït siga.
—Doncs aprofitem per fer un ninot de neu —va proposar la Pilar.
—Ja n’hi haurà prou, de neu? —va fer la Carmeta.
—Va. Som-hi —va dir la Montserrat.
Van fer un ninot de neu, amb orelles i tot, i amb nas que era una pedra que van anar a trobar al riu, i amb uns ulls d’avellanes empescades a la cuina. I la Montserrat encara li va deixar la seva bufanda i els seu petit capell. El ninot era tan bufó que li van posar de nom Rafael (a proposta de la Montserrat).
—Fa patxoca! —deien mentre el retrataven o es retrataven amb en Rafael i enviaven fotografies a tothom.
—Fem una per a l’instagram! Que hi sortim totes!
—Sí. Fem una selfa.
—Una selfie, nena, que sembla que no vagis a classes d’anglès.
Val a dir que, tal com en Sergi havia previst, passat migdia, en Rafael era només una muntanya de neu: res en recordava ja l’origen antropomòrfic.
—Ha durat menys que el romance que vam tenir amb en Rafael, el de debò —va fer la Montserrat.
A la tarda estaven molt esgotades, el temps era rúfol i la foscor va entrar tant d’hora que se la van passar jugant al parxís fins a l’hora de sopar i més enllà.
L’endemà, tant la Carmeta com la Montserrat seguien ben cansades. Però la Pilar era inesgotable i va sortir la primera a veure el paisatge: no hi havia neu, però tampoc semblava que els camins estiguessin enfangats.
—Mireu quin sol fa! Avui podem fer una excursió —va proposar.
Però les altres dues estaven ben trinxades.
—Sembleu velles —els va etzibar la Pilar.
La Pilar, havent esmorzat, va decidir carregar la motxilla amb quatre coses que ella considerava imprescindibles i va sortir a fer l’excursió tota sola. Les altres dues es van quedar a la casa fent-se fotos tota l’estona i enviant whatsapps a amigues i familiars i penjant instagrams a dojo. Tant van fer servir els mòbils que se’n van esgotar les bateries mentre elles jugaven a les dames esperant la Pilar per dinar.
La Pilar havia seguit un camí que sortia de la casa i serpentejava pel bosc. Després de dues hores ben bé de caminar, va arribar fins una ermita romànica. Va descansar, va beure aigua, va collir flors i alguna planta, es va menjar l’entrepà que duia preparat i va tornar a agafar el mateix camí de tornada. O això és el que ella pensava, perquè després de caminar i caminar, la casa no va aparèixer. Va tornar enrere un tros i després va anar endavant.
—A veure, Pilar, si t’has perdut.
El camí només tenia dos sentits: amunt o avall. I no recordava cap desviament; però va resultar que sí que hi era i va seguir-lo un tros amunt i, llavors que esperava trobar la casa després d’un revolt del camí, es va trobar davant d’una ermita que semblava l’anterior. En desfer el camí, va trobar un nou desviament que no sabia si era el mateix o no d’abans: la cosa es complicava!
—Com que totes les ermites són iguales… —va dir.
Ja era migdia. Va pensar de trucar les amigues perquè no patissin, ja que arribaria més tard. Però els mòbils deien que estaven apagats o sense cobertura.
Diversos intents amunt i avall van tenir com a resultat sempre una ermita i ja no sabia quina de les dues o de les tres era l’ermita on es trobava. La casa havia desaparegut.
—Només hi ha ermites, aquí.
Llavors va ser que decidí trucar a casa del fill a Puigcerdà, on algú o altre hi trobaria malgrat ser diumenge. Fet i fet, Cal Ganxo, on s’hostatjaven, hi era a prop. Va respondre la Montse, la seva nora.
—Nena, mira, que m’he perdut.
—Què vol dir que s’ha perdut?
—Què vol dir “què vol dir”? M’he perdut. No sé on sóc. Camino, camino i només faig que trobar ermites. I com que totes les ermites aquestes són iguals, no sé en quina estic i encara que ho sapigués tampoc no en treuria res, perquè el que vull trobar és la casa i la casa sembla que se l’hagi endut el dimoni. Vaja, que estic perduda i només faig que trobar ermites que no sé si són la mateixa, de tan atabalada que em tenen.
—A veure, mare, on és?
—No ho sé, t’he dit. Si ho sapigués, rai.
—Com es diu la casa aquesta de què em parla?
—Cal Ganxo. És una casa de colònies o no sé de què que hi hem vingut perquè estava molt bé de preu i ens ho estem passant d’allò més bé, eh, però, mira, jo he volgut sortir a passejar una mica (perquè aquelles dues estaven molt cansades del ninot de neu, en Rafael (un nòvio de la Montserrat) que vam fer ahir, amb bufanda i tot, saps? Que ahir va nevar, no gaire neu, però, mira, vam fer un ninot, i com que són tan iaiotes, avui no podien amb la seva ànima i…
—Entesos! Cal Ganxo. Esperi —la va tallar.
—Ai! Que seca! —va dir tapant el micro.
La Montse va buscar el lloc amb el mòbil mateix per on parlava, però com que no se’n sortia, va cridar la filla.
—Clara, filla, mira de trobar Cal Ganxo al Google. Que la iaia se’ns ha perdut i no sap on.
—Està bé, però? —va demanar la Clara una mica preocupada perquè sempre havia tingut una relació molt especial amb l’àvia.
—Sí, sí. Però l’haurem d’anar a buscar. I la casa la trobarem però vés a saber on és ella, que és molt caminadora, ja ho saps.
La Clara va trobar tres Cal Ganxo, però només un encaixava amb el viatge de tren i taxi que va descriure la Pilar en demanar-l’hi.
—Agafo el cotxe i me n’hi vaig. No és gaire lluny de Puigcerdà.
—Vinc amb tu —va fer la Clara.
En arribar a Cal Ganxo, van trobar la Carmeta, la Montserrat i en Sergi ben preocupats. Tots tres sabien que estava bé, perquè hi van poder parlar quan s’adonaren que els mòbils s’havien quedat sense bateria. Però en Sergi, sobretot, que coneixia ben bé el lloc, estava desanimat: havia sortit un parell de vegades amb el totterreny i no la va trobar, i la descripció que feia la Pilar era massa genèrica per identificar el lloc.
—I aviat farà nit, maleït siga —va concloure lacònic.
La Clara, la persona més jove de tots cinc, va agafar el seu mòbil i va trucar l’àvia.
—Iaia, sóc la Clara.
Se sentia la veu preocupada de la Pilar: “Ai, Clara, que et passa res? Estàs bé?”. La pregunta feia palès dues coses: en primer lloc, que la Clara, tot i estimar-se-la molt, mai la trucava i, per tant, si ho feia, havia de ser per una raó molt important o greu; en segon lloc, que la Pilar no era conscient que estava perduda enmig d’ermites i que aviat es faria de nit i la temperatura cauria molt sota zero.
—Jo estic bé, però tu estàs perduda, iaia.
—Ja t’ho ha explicat ta mare? Com corren les notícies! Si, noia, ves. Però tu estàs bé, oi? Doncs sí, nena, és que hem anat amb les amigues a un lloc molt maco, a Cal Ganxo, saps?, que ho feien molt bé de preu perquè ves qui va ara a llocs així en plena cuesta de enero, i com que ahir va nevar una mica, no gaire, però prou per fer un ninot (quin ninot, nena, que bonic va quedar, mira-ho a l’Intagram), doncs avui aquelles dues amigues que anem a anglès i al gym, saps?, estaven ben rebentades i no podien més les fofes i jo que ja saps que sóc més…
—Sí, sí, iaia. Ja ho sé, tot això. Estem a Cal Ganxo. Ara fes el que et diré amb el mòbil perquè sapiguem on ets i puguem venir-te a buscar.
Segurament la Clara era l’única persona a qui podia permetre un tall així seguit d’ordres estrictes.
—Sí, nena, sí —va fer obedient.
—Entra al whatsapp i busca’m… Ara, veus una mena de clip a la dreta?… Vés-hi i et sortirà una pantalla amb més possibilitats.
—Menús?
—Sí, menús. Tria compartir ubicació…
La Pilar va fer un crit. Ja tenia raó, ja, de fer cas sempre a la Clara. Ai, aquesta joventut. Guaita si en sabien!
—Et veig a tu, Clara, amb aquell gatet blanc que surts ara al whatsapp. Ets un puntet blau damunt de Cal Ganxo… Que t’has enfilat a la teulada, Clara?
—Ara no et moguis. En Sergi s’ha oferit per venir-te a buscar amb el seu totterreny. I jo l’acompanyaré.
—A veure què feu tu i en Sergi pel camí! No us entretingueu gaire, eh, que comença a fresquejar.
A la Clara (19 anys) no li havia passat desparcebut en Sergi (21 anys): semblava llest, era molt amable, es va mostrar molt atent amb la Carmeta i la Montserrat i feia de molt bon veure —abdominals, natges i paquet inclosos, vet aquí—. Però això tampoc no havia passat desapercebut a la Pilar quan tot just arribar divendres va dir a en Sergi:
—Ai! Tinc una neta amb qui faries bones migues.
Ves per on, ja de camí amb el totterreny, en Sergi va dir alguna cosa així com:
—Tu ets la neta de la senyora Pilar amb qui faria bones migues?
—Qui t’ho ha dit això? La meva àvia, és clar. És molt eixelebrada, la meva àvia.
—Doncs deixa-les córrer, les amigues.
—Ho sé, ho sé.
I aleshores la Clara va dir una cosa d’aquelles que no es pensen abans de dir-les i que generalment no tenen cap mena de sentit si es pensen bé:
—De gran, vull ser com ella.
En una cruïlla del camí, van seguir per la dreta i després, en la següent, cap a l’esquerra fins a una ermita que van deixar a la dreta per seguir baixant.
—Crec que ja sé on és… però seguim el GPS —va dir en Sergi.
Van arribar en una segona edificació, ara una casa en ruïnes: estaven a 20 m. En Sergi va parar i van baixar tots dos. L’anaven cridant:
—Iaia!
—Senyora Pilar!
Finalment, darrera uns esbarzers, van sentir algú que cridava.
—Sóc aquí. Ben enganxada, cagun!
Hi van córrer. La Pilar estava atrapada entre les punxes i duia unes tisores de podar. Anava tallant i caminant. Quan ells hi van arribar, quasi havia sortit del matoll.
—Encara heu vingut prou ràpid, no us heu entretingut pel camí, ja ho he vist —va dir amb evident murrieria mirant a tots dos alternativament.
—Iaia! —li va recriminar la Clara.
—Noia, no sé què he fet que m’he quedat atrapada —deia mentre posava les enormes tisores de podar dins la motxilla.
—Això carregues a la motxilla, iaia?
—És clar! Com me n’hagués sortit, si no?! —va dir assenyalant amb la vista els esbarzers.
—Com hi has anat a parar?
Però la Pilar van canviar de tema:
—Ai, nena, això del whatsapp no ho sabia pas. Cada dia aprenc coses noves, jo. Ui demà!, quan ho expliqui a anglès… Bé, demà no, que no estarem a temps, dimecres. Ho petarem!
—Estàs bé, iaia? —va tallar mentre li atansava la mà per ajudar-la a baixar d’un pedrís.
—I tant que estic bé! He fet una caminada… potser massa al final! Però és tan bonic tot això, i a més he recollit un munt d’herbes.
—Súper, iaia. Quina aventura de cap de setmana!
—Ha dit “ho petarem” —va murmurar en Sergi a l’oïda de la Clara.
—Ho ha dit, sí.
Va acompanyar la seva àvia fins al cotxe mentre li duia la motxilla, que pesava moltíssim. Quan en Sergi la va carregar al cotxe, va dir:
—Què hi porta, senyora Pilar?
—Coses de supervivència… —va fer histriònicament.
Ja a Cal Ganxo, a l’hora de marxar, la Clara i en Sergi es van intercanviar un somriure i telèfons. La Montse mai se n’adonà; la Pilar, sí, i per això va engegar un cop de colze a la néta mentre li feia l’ullet.
—Iaia!
Més tard, al vespre, la Pilar, la Montserrat i la Carmeta, van jugar a parxís després que la Pilar expliqués com se les havia enginyat la Clara per trobar-la.
—Demà us en faig una demostració —i les va deixar amb l’angoixa per saber-ne més.
No van arribar a temps d’explicar-ho dilluns a classe d’anglès, però sí que ho van poder fer dimecres. Per això, a la sortida de classe, totes havien compartit ubicació entre elles i s’anaven perseguint mirant els puntets:
—Guaita, tu ets el puntet blau. Mira, mira, acosta’t, acosta’t… Pam! Ja ens hem trobat.
—Súper! —va exclamar la Pilar.
—Ara fem-ho en anglès, va, i així practiquem.
—Estan ben tronades aquelles —va dir en Jaume.
—M’ha semblat que parlaven estranger —va observar en Pere.
—És la Pilar. La Pilar de Cal Nogués —va dir en Joaquim després de molts esforços per reconèixer-la.
—Vols dir? —dubtava en Pere.
—I tant! Ja de petita que li faltava un bull —va assegurar.
—Sí que ho és, sí, ara que ho dius.
—Guaita-les tu parlant anglès i jugant amb els mòbils. Com la Julieta amb el camió— va fer en Jaume.
—Poca feina deuen tenir, que aprenguin anglès. Voto a l’olla! Ves què en faran, de saber anglès —va dir en Joaquim.
—Jo tinc un mòbil però no el faig servir. Hòstia, tot el dia l’has d’anar endollant —va afirmar en Pere.
—A mi, ma filla me’n va regalar un. No el necessito per res, jo. No sé ni on el tinc —reblà en Joaquim.
—Doncs ara no et deixo més el camió, Martí.
—I això que les nenes juguin amb camions… —insistia en Pere.
—Hòstia! Has vist el patinet?! De poc s’endú per davant el quiosc. Els haurien de fotre tots a la presó —va exclamar en Jaume.
Uns bancs enllà, en Terraplana, conegut al barri per la seva conspiranoia i per les seves estranyes teories sobre el mon (gats inclosos), intentava convèncer l’interlocutor de com el canal de Corint demostrava que la terra era plana.
—Si no fos plana, el Peloponès ja s’hauria despenjat i encastat contra Creta.
—I Creta, Per què no s’estavella contra Àfrica?
—Sempre buscant les tres potes al gat, tu.
A la plaça del rellotge hi confluïen mons diferents: la Julieta, en Martí i en Joaquim, posem per cas; o també un jutge travessant-la; o algun periodista sortint del metro; o potser alguna regidora camí de l’ajuntament; o qui sap si algun dels propietaris del Vincennes; o en Celerí Prompte; o la Pilar, que anava a classes d’anglès allà mateix perquè volia tornar a ser com la seva estimada Clara; perquè no sabia que ja ho era; perquè mai havia deixat de ser-ho.
El rellotge de la plaça del rellotge marcava el pas indeturable del temps, a ritme de tic-tac, però la plaça no envellia; ella no.
