En Pip (Kikon D7100 + Nikkor 18-105 DX)
En la imatge, en Pip (com veieu, un gat siamès) observa atentament l’objectiu de la càmera no sabem amb quines intencions, perquè les intencions dels gats romanen molt ocultes en la mirada (o vés a saber on). Sabem que en Pip és dels qui prefereix estar-se a casa amb poca gent i coneguda, i odia les festes i les trobades de multitud. Per això, durant el confinament del 2020, opinem que per raons diferents va ser tan feliç com els coloms, els porcs senglars i algun guàrdia urbà moolt sobrevoltat. Com que no tenim evidències sobre si sap comptar, pensem que més de tres ja són multitud per a ell.
Tanmateix aquesta no és cap entrada per parlar del siamès de la foto —encara que també—, sinó per parlar de l’origen dels gats (felis catus), l’únic felí domesticat (això ja ens hauria de fer pensar creativament). Llegir el que ve tot seguit no us deixarà indiferents: us mirareu els gats de tota una altra manera.
—No m’agraden els gats
—I doncs, per què?
—Són desagradables, freds, desagraïts, altius, malagraïts, tibats, desplaents, apàtics, flegmàtics, desdenyosos, entonats.
—Desagradables? Són cosonets, peludets, manyagots, borrallutets, amables, xamosets, afectuosos, atents, melindrons…
—No sé pas de quins gats em parles. Veus això? Aquí. Sota l’ull.
—Aquesta ratlleta? No en facis cabal, són els anys!
—Els anys, sí! Fes-te fotre! I una albergínia ben grossa! Dos punts m’hi van posar! D’una esgarrapada, coi! Melindrons? De poc s’emporta l’ull, el puto felí.
—Ves que no fos un lleopard…
—Poca gràcia!
—O un gat sonat. Que també n’hi ha, també. Crec jo.
—No moguis les espatlles amunt, no. És clar que n’hi ha. Per mi que ho són tots. Moltes mimarrones, moltes mimarrones i quan menys t’ho esperes, nyac!, ja t’ha engegat l’urpa desplegable!
—Retràctil
—Deixa’t d’hòsties! Dos punts van caldre!
—Veig que has tingut experiències molt negatives, tu, amb els gats…
—Negatives?! Ja t’ho diré: no són d’aquest món.
—Què vols dir?
—El que has sentit. No ets pas sord tu, oi?
—No. Però no sé què vols dir ben bé.
—Doncs ara te’n faré cinc cèntims: van arribar a la Terra en una porta estel·lar
—Què dius ara!
—Els dugueren els egipcis (que tampoc eren d’aquest món i van venir-hi per la mateixa porta estel·lar) per acabar amb la plaga de rates que les fures no podien.
—Estàs ben sonat, tu!
—Sonat? Te’n daré raons: vénen d’un planeta més gran, amb més gravetat. Allà no podien saltar com aquí. Però aquí sí que poden fotre un salt de metres com si res. Ara són dalt de la porta i poc després enroscats ben adormits. Com si res, tu. Com ho expliques això?
Silenci.
—I els has vistos caçant? Et porten un ratolí o una sargantana decapitades i tan tranquils.
—Un present, ves
—Una mè! Maten per matar. Amb la tripa ben plena i tot! Maten pel gust de matar! No per menjar. Maten per matar! Això no ho fa ningú més a la Terra. Bé, tret d’alguns humans que miren de matar elefants. Però són de la reialesa! I vés a saber això de la sang blava com afecta el cervell.
—Au va! Exageres.
—Amb la reialesa?
—No. Amb els gats.
Silenci.
—I si fos com dius, com és que no hem trobat cap porta estel·lar?
—No trobar no vol dir que no hi sigui. Són falsos negatius, això. Hauries de saber-ho.
Silenci.
—Et confio un secret perquè sé que me’l guardaràs….
Més silenci.
—Les restes de la porta estel·lar es troben molt a prop. Les van amagar lluny d’Egipte, entre els salvatges d’Ibèria (que mai sabrien què) per salvaguardar-ne millor el secret.
—Ah sí?! Les has vistes? On?
—No. No les he vistes. Però sé on són. Vine. Acosta’t. Parlem baixet.
—On són?
—Calla, calla! Que ens poden estar escoltant… són a…
Xiuxiueig imperceptible.
—Al Garraf?
—Abaixa la veu, cony! Ens comprometràs a tots! Atansa l’orella i escolta: les portes estel·lars eren de pedra, com tot el que feien els egipcis, i, per amagar-la, van desmuntar-la i escampar-la entre les pedres del massís (no diguis noms, cony!).
—Què dius ara!
—Oi que és ben enginyós? Aquesta gent (bé, gent: extraterrestres. Poc en diria gent, jo!) eren molt llestos! Guaita com els cabrons construïen… piràmides i fins i tot portes estel·lars!
—Home! Jo…
—Ja em diràs com portaven els pedrots de ben lluny i a sobre els alçaven ben amunt! Sense grues ni re. I com feien els càlculs? Amb palets i pedretes? Va, home!
—No sé què dir…
—Un arquitectot ti-to-lat dels d’ara faria de la ti-to-la un embolic sense els ordinadors, sense grues ni camions. I ells, què?! I ara m’han de dir que els egipcis ho van fer tot a base de cordills?
—Home! Han investigat i…
—I què més! Collons! Et dic que van venir d’una altra galàxia! I van portar els gats! Perquè estaven de les rates fins al clatell i de la pudor que fotien les fures per matar les rates. Vet aquí que els gats són una espècie invasora, l’únic felí domesticat (Quina casualitat!). Extragalàctica i invasora. Impossible més exòtica.
Silenci.
—Escolta i calla. Ara ve la bona. Perquè resulta que algú en el món antic (i d’això, en fa anys) se’n devia anar de la boca (això m’ho va explicar un professor que hi entenia molt). Van enxampar el de la llengua fluixa i va ser enterrat viu, sense llengua, per no sentir els renecs. Mala llet, oi? Però la notícia ja s’havia escampat pertot.
—Què dius ara?! Qui era aquest?
—El de la llengua?
—No. El professor.
—Deixa’t de noms, no siguis enze! Que encara perdrem la llengua també.
—I què va passar?
—I doncs! T’ho han d’explicar tot. Què creus que van venir a fer els fenicis? A comerciar?! Però si aquí érem una colla de salvatges (i encara ho som)!
—Buscaven la porta estel·lar?!
—Exacte! L’has clavada. Però, coi, abaixa la veu… Ara ja ho vas entenent, oi? Veus com tot lliga. Però ens ho tenen ben amagat! No fos cas!
—Qui?
—El Poder!
—Ah!
