Retrat d'un instant

La periodicitat del temps o, millor dit, la repetició de les coses que fem en un instant donat pot arribar a ser asfixiant. Però no sempre ha estat així. En temps de Roma, l’hora nona designava la de la posta del sol, al vespre, moment d’anar a dormir (d’aquí l’expressió infantil fer nones), i l’hora nona a l’estiu i a l’hivern no coincidien pas, però aquest no era cap problema per a una societat fonamentalment agrària.

Quan feia el servei militar per imperatiu legal, em va tocar fer guàrdia un dia, com el d'avui, de canvi d’hora, el de primavera. Atès que a les dues de la matinada canviem les agulles a les tres, la guàrdia duraria una hora menys. En la nostra racionalitat civil i ingenuïtat juvenil, havíem especulat que tothom s’estaria menys temps dret a la nit aguantant l’escopeta. Una cosa em preocupava, tanmateix: quan feies la divisió corresponent per saber l’estona que s’hauria d’estar cadascú, sortia un nombre irracional, és a dir, un nombre d’aquells –com π- que no podem escriure amb absoluta exactitud. Val a dir que aquest era un problema més teòric que pràctic, perquè qualsevol de nosaltres s’hagués avingut a fer 5 minuts més que el company per arrodonir la xifra si això representava menys temps de garita. Però… Com resoldria el problema el comandant de la guàrdia? Fàcil: els afortunats que van entrar a la garita a les dues van fer una hora en lloc de les dues que els hagués tocat. Per a la simplicitat militar del senyor comandant, mai no hi va haver cap problema. A la tardor, les coses van anar a l’inrevés i els qui havien començat a les dues, passada una hora, tornaven a ser a les dues, com en aquells films de ciència ficció on empresonen els bons en un bucle temporal. Però molt, molt més naïf. Vaig pensar en els romans i l’hora nona: ells tampoc no objectaven res a l’elasticitat temporal (confesso haver-la experimentat també jo mateix veient algun film de Truffaut –i perdoneu una digressió tan poc cultureta).

Sobre el temps, el pas del temps i la subjectivitat del pas del temps, se’n podria escriure molt, però ens portaria massa… temps, tot i que, com a corol·lari, podem afirmar que hem aconseguit d’esdevenir-ne esclaus, esclaus del temps i també del rellotge. Feu la prova: demaneu l’hora a algú que acabi de mirar el rellotge i veureu com torna a mirar el rellotge.  És més: percebem com una descortesia que algú ens digui l'hora sense mirar davant nostre el rellotge, com les ampolles de vi que arriben a taula obertes. I vet aquí que justament avui, amb el canvi d’hora, ves, rondinem dels riscos per a la salut d’aquest canvi tan gran… d’una hora. Sigui dit al marge que sempre m’ha fascinat aquesta preocupació per la salut en el lloc del planeta on vivim més temps –i tant de bo que l’estadística es complexi també amb mi.

A les vuit i nou, abans del crepuscle vespertí, a Prullans, aquella tarda de juny no especialment calorosa, el temps va anar fent-se màgicament lent fins aturar-se un instant. Vaig aprofitar per retratar-lo, és clar. Just a temps.

Ja ho va dir Einstein: el temps no passa igual per a tothom. Però això serà tema per a una altra entrada…

 

Més imatges de Prullans

Quant a Toni

-Has viles, ni castells, ni ciutats, comtats ni ducats? -He amors, pensaments, plors, desirers, treballs, llanguiments, qui són mellors que emperis ni regnats (Ramon Llull)
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Ciència, Comentaris, Fotografies i etiquetada amb , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Retrat d'un instant

  1. Gerard diu:

    I per què no expliques una mica de mecànica quántica?
    Aquest mon és apassionant….Vull saber més de Fisica Quànticaaaaa!!!!, si et plau, si algu amb vol il.lustrar més….podrè acabar d’una p…vegada la novel.la…..

Respon a ensunse Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *