Fotografia: Fent temps a Poblenou (lomografia)

A tothom li pot passar que entre feina i feina li quedi un temps perdut. Li passa al paleta que espera el camió del ciment i a l’arquitecte que ha acabat abans d’hora la visita d’obres. No ens hauríem d’avergonyir d’admetre que no tenim res per fer durant la propera hora. Ben al contrari, hauríem de celebrar-ho caminant, mirant aparadors o prenent un refresc tranquil·lament en una terrassa. No fa gaire, em vaig trobar un vell conegut vagant pel carrer. Feia poc s’havia quedat sense feina i anava cap a una entrevista. Molt cabal ell, s’havia preparat l’entrevista i hi anava amb temps, amb tant de temps…  que li sobrava una hora. D’aquí que vagués pels carrers. Però ell no va fer servir l’expressió vagar, no. Ell va dir que feia temps. Fer temps: fastuosa expressió! I és que si una cosa no podem fer en aquest univers és temps, perquè el temps o bé l’invertim o bé el perdem. Curiosa anomalia idiomàtica, doncs, que en bell catalanesc fem temps mentre en altres parles, directament, el perdin.

♥

Llegint l’article Anatomia de otro instante (menor) de Jesús Maraña a El Público d’avui, he conegut la controvèrsia generada per una fotografia on apareixen Letizia Ortiz i Carla Bruni, monarquia i república, d’esquena, una vestida de vermell i l’altra de blau, pujant les escales de palau.

Controvèrsia? Sembla que algunes ments benpensants hi han vist un excés de masclisme i sexisme… sobretot per tractar-se de culs femenins.

La fotografia (pàgina 9 de la versió pdf del diari El Público) té la seva gràcia i interès i només m’hi sobra una figura que apareix pel darrera i que, en la meva opinió, distreu l’harmonia general de la composició. I m’agrada que, vistes de cul d’esquena, no es reconegui (al capdavall, tots som iguals en néixer, oi?) la republicana de la monàrquica, tal com fa notar Jesús Maraña al seu blog. La foto em recorda vagament una altra de Català-Roca d’unes dones caminant per la Gran Via de Madrid.

Per més que miri la fotografia, no he trobat l’esperit sexista i masclista de què parlen alguns. Com que és diumenge i tinc temps, he regirat entre algunes fotos fetes per mi. En particular, aquesta que vaig fer  a San Francisco fa un parell d’anys:

I com que no és la primera, sinó que n’hi ha d’altres, encara que siguin lomografies, ara em trobo realment preocupat:  Estic malalt? He d’anar al psiquiatre?

Addenda:  aquesta és la millor

Feia molta pena veure els estrangers en ple temporal de llevant maldant per guarir-se de la pluja amb paraigües. A les Rambles, plovia prou horitzontal per fer inútil cap paraigua, i el vent era més fred del que probablement a l’agència de viatges devien haver explicat als turistes abans de sortir del país. No em vaig poder estar de fer servir el Motorola per treure’n imatges estil lomografia, que després, a casa, calentó, editaria perquè s’assemblessin més a aquesta estètica del don’t think, just shoot.

Mentre feia tot això, pensava en els tres dies que  vam passar a Berlín per Totsants, durant els quals no va deixar de ploure -o gairebé-, i en una berlinesa que ens va demanar què fèiem uns barcelonins a Berlín, tan lluny del bon temps i la calor del sud. Un seguici de bicicletaires emplasticats per protegir-se de l’aigua i comandats per un guia va creuar rambles avall i va interrompre els meus pensaments sobre la berlinesa. Potser ella era en una d’aquelles bicicletes? Llàstima que no vaig ser a temps de retratar el grup, perquè tenia el Motorola massa amagat justament… a causa de la pluja!

Vegeu-ne més com aquesta a Barcelomografies