Fotografia: detall de l’espectacle, d’inspiració genuïna XXV Jocs Olímpics, però prou més discret…

26 de juliol, a les 21.30: cerimònia d’inauguració dels XX campionats europeus d’atletisme. Hi havia molta gent a les fonts de Montjuïc, davant del Palau Nacional (no sabem ja de quina nació) i molts estrangers. L’espectacle fou discret i segurament per la tele es veiés millor que allà mateix. Però estar-se a peu dret, envoltat de gent, té avantatges que val la pena d’explicar.

El pitjor de la inauguració fou el retard de mitja hora, la pèssima reproducció del so… i sobretot escoltar l’alcalde Hereu en anglès! Tot això és millor patir-ho espaterrat al sofà, sens dubte. Però hi ha  coses que milloren en directe perquè permet de participar-hi, com ara l’escridassada col·lectiva llavors que van anunciar la presència i els discursos de les autoritats (MH Montilla i Exim. Hereu). Segur que la tele no ho podia reproduir! Com tampoc no es va sentir per la tele la xiulada a l’himne d’Espanya (Audició que precedia a la dels Segadors i que, ambdues incloses, podien haver-se estalviat). Em feia pena pels estrangers, que no entenien res, menys encara que molts polítics vernacles  (Uix! Quina paraula!). He de dir que els atletes d’Andorra foren dels més ovacionats, cosa que va deixar astorat a més d’un guiri. I que, com era de preveure, els més ovacionats, amb diferència, foren els atletes representant Espanya malgrat la posterior xiulada a l’himne: tot plegat, massa per a algú que no visqui aquí i excessiu per a mirades superficials.

Fotos de la inauguració

Passejant per Funchal vam entrar en un edifici de l’administració, crec que  la seu del govern regional. La visió del bidell llegint el diari certament em va captivar.  I doncs!, cal estar informat per si cap ciutadà requereix informació. D’això, se’n diu compromís amb la professió.

Vaig anar molt amb compte de no pertorbar tan delicada feina amb la meva càmera tot dissimulant l’objectiu real de la foto i fent-me passar per un guiri (ho era, realment) interessat en l’arquitectura i les rajoles.

Altres fotografies de Madeira

No fa gaire, vaig llegir en un diari de la ciutat la denúncia escrita per un lector sobre l’estat dels quioscs de llibre vell al carrer Diputació. El lector, com jo ara, n’aportava una fotografia. No cal afegir-hi cap altre comentari, perquè la imatge és prou explícita.

Passant casualment a prop dels quioscs, vaig pensar d’acostar-m’hi mòbil en mà no pas per mostrar les desgràcies de Barcelona, sinó captivat pel comentari que el bon lector feia en la denúncia. Segons ell, calia prendre alguna mesura perquè els quioscs feien lleig (cert) i, a més a més, eren situats en un indret on “hi passen cada dia molts turistes” (La cursiva és meva).

L’escrit denotava quelcom compartit per la majoria dels barcelonins: el nostre apreuament per la ciutat –no pas, necessàriament ni sempre, pels qui l’administren- i l’horror que els de fora –inevitablement, turistes- ens vegin les misèries. Una cosa és tenir quioscs en estat lamentable i una altra de molt diferent és que estiguin en un lloc…  on ho puguin veure els turistes. Ai las!

Hi havia una vegada, un delegat del govern que vivia plàcidament a Londres. Londres és una ciutat plujosa i freda, però no tant com sembla si jutgeu només per les pel·lícules. No n’heu de fer mai cas, dels tòpics. Londres, això si, té una vida social important. És sens dubte una capital al món, i això es nota. El delegat del govern, doncs, tenia sort d’un destí tan plàcid, en una ciutat tan important i, a més a més, tan a prop de casa. El delegat del govern, és clar, no tenia molta feina. Poca cosa més que signar les despeses a càrrec del pressupost dels catalans, una tribu al nord-est de la península ibèrica poc coneguda entre els ciutadans londinencs, aspecte aquest que no preocupava gaire al delegat del govern. La seva era una vida ben sostenible, sempre que el pressupost la sostingués, i com que ningú no discutia què carall hi feia a Londres un delegat del govern a banda de signar despeses a càrrec del pressupost dels catalans (recordeu: una tribu poc coneguda pels londinencs), doncs… qui dia passa any empeny…

Des de la batalla de Trafalgar, els anglesos han seduït (i dominat) mig món. Les publicacions en anglès no són qualsevol cosa perquè estan fetes en anglès. Fa segles, Isaac Newton, un anglès universal com pocs, va ser famós per escriure un llibre que va canviar la manera d’explicar el món, però el va haver d’escriure no pas en el seu desconegut anglès, sinó en… LLATÍ! Avui dia això ha canviat. I les publicacions en anglès creen opinió, siguin bones o dolentes (també n’hi ha, de dolentes, i molt). No és d’estranyar que el delegat del govern estigués ben cofoi de ser delegat del govern… justament a Londres. I a més, què carall, si el xicot parla i escriu anglès!

Vet aquí, però, que un dia una revista (en anglès, no pas en llatí) d’aquestes que creen opinió publica una sèrie d’impressions d’un turista britànic de viatge pel nord-est de la península ibèrica, tan pròxima i tan llunyana.  Al nord-est de la península ibèrica estan acostumats a tractar amb els turistes anglesos, aquests personatges alts i prims, de cara molt blanca, de fetge etílic i entesos en futbol, que calcen mitjons i sandàlies (una cosa que fa riure els oriünds) i se sorprenen de no ser entesos per tothom (és clar, ells no tenen cap obsessió per la llengua). Poc podien imaginar els oriünds del nord-est de la península ibèrica que un d’aquells esprimatxats personatges publicaria les seves impressions de viatge -cobrant- en una revista de la capital. Com podeu imaginar, poc podia explicar el nostre personatge anglès més enllà de la paella. Però quan es publica en una revista de la capital, és clar, tothom ho llegeix i a més a més ho llegeix amb aquell ànim provincià que podríem enunciar com a veure què diuen de nosaltres els de la capital.

Noi! Aquí van començar els maldecaps del delegat del govern. Perquè allò que el personatge anglès deia sobre la tribu del nord-est ibèric no és que fos pobre -ho era!-, no és que fos fals -ho era!-, sinó que era ofensiu -i molt! El delegat del govern havia de fer alguna cosa, massa per a algú acostumat a la placidesa de la vida social. El delegat del govern va pensar que escriuria una carta, una carta ferma però educada, una carta que li permetés seguir mantenint la placidesa a càrrec del pressupost i alhora no perdre bons amics i companys de barbacoa londinencs.

No sabem encara com acabarà el conte del delegat del govern. Probablement el delegat del govern seguirà essent delegat del govern encara que ningú no entengui què fa exactament un delegat de govern. I la revista seguirà publicant prestigiosos articles en anglès, sense cap mena d’obsesió per l’idioma ni cap mena de preocupació sobre si no són ben bé exactes. Al capdavall, per a què serveix el prestigi, si no?

Sabem que al nord-est ibèric, on pocs entenen què és, què hi fa i per a què serveix un delegat del govern, s’han organitzat per respondre la prestigiosa (?) revista.

Campanya de resposta a The Economist

Feia molta pena veure els estrangers en ple temporal de llevant maldant per guarir-se de la pluja amb paraigües. A les Rambles, plovia prou horitzontal per fer inútil cap paraigua, i el vent era més fred del que probablement a l’agència de viatges devien haver explicat als turistes abans de sortir del país. No em vaig poder estar de fer servir el Motorola per treure’n imatges estil lomografia, que després, a casa, calentó, editaria perquè s’assemblessin més a aquesta estètica del don’t think, just shoot.

Mentre feia tot això, pensava en els tres dies que  vam passar a Berlín per Totsants, durant els quals no va deixar de ploure -o gairebé-, i en una berlinesa que ens va demanar què fèiem uns barcelonins a Berlín, tan lluny del bon temps i la calor del sud. Un seguici de bicicletaires emplasticats per protegir-se de l’aigua i comandats per un guia va creuar rambles avall i va interrompre els meus pensaments sobre la berlinesa. Potser ella era en una d’aquelles bicicletes? Llàstima que no vaig ser a temps de retratar el grup, perquè tenia el Motorola massa amagat justament… a causa de la pluja!

Vegeu-ne més com aquesta a Barcelomografies