Han passat quatre mesos i una setmana des del temporal de fred i neu de la fotografia. Avui, al mateix lloc, el terre cremava i hi havia tan poca gent com a la imatge -somniades vacances!- i els pocs que hi caminaven ho feien d’esma. La visió pot ser reconfortant per als qui no gaudeixin d’aire condicionat. A mi m’agrada especialment pel contrastat paraigua blau, un color fred, certament, però que no ho sembla gens en el context d’aquesta fotografia.

Més sobre el temporal de neu

Fotografia: Imatge realitzada sense el consentiment ni el coneixement dels figurants.  Festa de la cirera, Ceret,  juliol de 2010

Potser hi ha qui pensa que això de córrer el món retratant-lo és com anar d’aparadors pel Passeig de Gràcia. Però, ben al contrari, dedicar-se, a fons, de tot cul cor, a la fotografia no és cosa fàcil perquè sovint, per aconseguir el punt de vista somiat, cal esforçar-se, tensar els músculs, exercitar trossos de carn dels que ni en sabem el nom ni en coneixíem l’existència abans d’endolorir-los. No és ben bé el cas de la imatge de dalt, on els trossos de carn tensats sí que tenen nom conegut. Però tant li fa!: compareu, si no, tots dos culs.

Altres apunts sobre culs:
Investigació + desenvolupament
La cimera dels dos culs

♥

Des de la finestra de cadascú, la visió frontal pot ser ben diferent, tot i havent d’admetre que, amb poques excepcions, la de qualsevol ciutat és similar. Mireu cap avall i les coses canviaran… Mireu cap avall i enquadreu i les coses canviaran encara més. Els defensors de l’objectivitat a totes-totes de la fotografia no admetran mai fins a quin punt només el fet d’enquadrar ja és una clara manipulació de la realitat tal com la vivim habitualment. Fora del context de sempre, observada des de punts de vista diferents, la realitat esdevé també diferent, menys familiar, més complexa d’interpretar: Qui eren tota aquesta gent?  On eren? A on anaven? D’on venien?

Passejant per Funchal vam entrar en un edifici de l’administració, crec que  la seu del govern regional. La visió del bidell llegint el diari certament em va captivar.  I doncs!, cal estar informat per si cap ciutadà requereix informació. D’això, se’n diu compromís amb la professió.

Vaig anar molt amb compte de no pertorbar tan delicada feina amb la meva càmera tot dissimulant l’objectiu real de la foto i fent-me passar per un guiri (ho era, realment) interessat en l’arquitectura i les rajoles.

Altres fotografies de Madeira

La senyora de la dreta semblava farta de tractar amb l’orografia de Porto i, exhausta per la pujada del carrer, va fer una aturada per refer-se. L’altra senyora, més jove, caminava amb un pas llarg i diligent, i aviat la sobrepassà. Però, ves, jo només volia retratar Casa Ramos, tan lluny de l’estètica estil franquícia d’altres ciutats.

Més fotografies de Porto (no gaires, certament)

Les imatges són fetes entre 1980 i 1984, a Calella i Port de la Selva, al bell mig de la Costa Brava. El blanc i negre és una opció estètica i no una limitació tècnica i no ens ha d’induir a error; no són fotos de principi de segle, si algú ho pensava. Però vistes en la perspectiva dels vint-i-molts anys que han passat em fan el mateix efecte que no em feien algunes il·lustracions de llibres sobre el patrimoni català durant els inicis de la retrobada democràcia dels primers vuitanta. Per entendre què va passar en aquesta costa –i també en d’altres- durant el segle XX, només cal llegir la descripció que fa Josep Pla de la platja de l’Escala de nit: fosca, molt fosca (és una llàstima que no tingui aquí, a Sitges,  mentre escric l’apunt, el llibre per donar-ne la referència i copiar- ne la cita textual) Allí on Pla hi veia molta foscor, Riells, hi tenim avui apartaments, bars, discoteques, una mena de parc d’atraccions i el fruit d’anys i anys de construcció per alimentar els sempre mal finançats ajuntaments. De nit, la llum de Riells –avui- encega i impedeix veure els llums que guien els navegants fins a l’entrada al port de l’Escala. Malgrat el que puguin transmetre les fotografies, això ja era així els vuitanta. No ha canviat tot tant com en els anteriors vint anys, almenys vist des d’un parell de milles mar endins. La joventut dels nostres fills se sembla molt més a la nostra que no pas la nostra a la dels nostres pares. És clar que enmig hi ha la guerra d’Espanya, la d’Europa, la postguerra i la llarguíssima post-postguerra, ben cuita, si, en la salsa d’una dictadura quasi eterna. Però em fa la impressió que la semblança va més enllà de qüestions materials. Ara als mateixos indrets hi ha més gent i més vaixells, i més grans! I cap no descansa a la sorra. Però avui, com ara fa vint anys, no hi ha ningú arranjant xarxes sota la porxada. Tot i així, potser a causa del blanc i negre o del descolorit kodacolor, l’aire en les imatges sembla ben diferent. Oi?

No fa gaire, vaig llegir en un diari de la ciutat la denúncia escrita per un lector sobre l’estat dels quioscs de llibre vell al carrer Diputació. El lector, com jo ara, n’aportava una fotografia. No cal afegir-hi cap altre comentari, perquè la imatge és prou explícita.

Passant casualment a prop dels quioscs, vaig pensar d’acostar-m’hi mòbil en mà no pas per mostrar les desgràcies de Barcelona, sinó captivat pel comentari que el bon lector feia en la denúncia. Segons ell, calia prendre alguna mesura perquè els quioscs feien lleig (cert) i, a més a més, eren situats en un indret on “hi passen cada dia molts turistes” (La cursiva és meva).

L’escrit denotava quelcom compartit per la majoria dels barcelonins: el nostre apreuament per la ciutat –no pas, necessàriament ni sempre, pels qui l’administren- i l’horror que els de fora –inevitablement, turistes- ens vegin les misèries. Una cosa és tenir quioscs en estat lamentable i una altra de molt diferent és que estiguin en un lloc…  on ho puguin veure els turistes. Ai las!

Sempre que vaig a una ciutat, m’agrada fotografiar algun dels carrers des d’un balcó. Moltes ciutats són indistingibles en vista ortogonal. Lisboa, no. La foto em va agradar per la seva monocromia, remarcada pel cotxe, i per les línies rectes pròpies del traçat urbà i per la suau, persistent corba de la via del tramvia.

Lisboa des de l'hotel

Més sobre Lisboa…

Arrel de la cimera dels dos culs, he quedat fascinat per segons quin tipus de controvèrsia, de vegades vehement fins i tot a l’hora d’esmorzar amb els companys. Fa anys, a les cartes del lector de La Vanguardia, en vaig seguir una altra sobre com posar el paper higiènic,  si enrotllat penjant per davant o penjant per darrera… El rerefons de la controvèrsia generada per la cimera dels dos culs, tanmateix, té per a mi un interès estètic que supera amb escreix la del paper higiènic. És per això que he decidit investigar el tema i ajornar per més endavant la visita al psiquiatre que semblava suggerir implícitament un dels comentaris a l’apunt. Qui sap si, més endavant, els fruits de la investigació mereixeran una nova categoria d’aquest blog titulada Culs humans o potser Humans de cul o qui sap si Culs i humans. De moment, només en puc enunciar, molt il·lusionat, l’inici. Vet aquí:

Nimes (França), 2009

(R)-3,4-dihidroxi-5-((S)-1,2-dihidroxietil)furan-2(5H)-ona és el nom químic de l’estereoisòmer levogir de l’àcid ascòrbic, és a dir, la vitamina C (Després de la xiulada de la Copa del Rei i de les declaracions del senyor Mayor Oreja, a fi d’evitar suspicàcies i també per afavorir l’enteniment entre espanyols en el sí d’Europa, afegeixo el nom en anglès per si el traductor d’aquesta pàgina no pot:  (R)-3,4-dihydroxy-5-((S)- 1,2-dihydroxyethyl)furan-2(5H)-one).

L’estabilitat de la vitamina C es veu afectada si cuinem els aliments en recipients de coure (avui inhabitual) o bé amb l’olla a pressió. Cuinant normalment, no es descompon fins als 190 C, de manera que el contingut en vitamina C dels aliments consumits  no  s’altera de manera important, encara que cal saber que es dilueix en l’aigua de cocció i sovint pot a anar a parar… a la pica.

No sabia quina foto posar: si la del senyor Mayor Oreja, la de l‘estadi de Mestalla (València) o bé l’estructura de la vitamina C. Al final, m’he decidit per les taronges de València, però, com veieu, no me n’he sabut estar de plantificar-hi  també l’estructura  -Oi que és bonica?

El taronger viu al pati de casa.