Les imatges són fetes entre 1980 i 1984, a Calella i Port de la Selva, al bell mig de la Costa Brava. El blanc i negre és una opció estètica i no una limitació tècnica i no ens ha d’induir a error; no són fotos de principi de segle, si algú ho pensava. Però vistes en la perspectiva dels vint-i-molts anys que han passat em fan el mateix efecte que no em feien algunes il·lustracions de llibres sobre el patrimoni català durant els inicis de la retrobada democràcia dels primers vuitanta. Per entendre què va passar en aquesta costa –i també en d’altres- durant el segle XX, només cal llegir la descripció que fa Josep Pla de la platja de l’Escala de nit: fosca, molt fosca (és una llàstima que no tingui aquí, a Sitges,  mentre escric l’apunt, el llibre per donar-ne la referència i copiar- ne la cita textual) Allí on Pla hi veia molta foscor, Riells, hi tenim avui apartaments, bars, discoteques, una mena de parc d’atraccions i el fruit d’anys i anys de construcció per alimentar els sempre mal finançats ajuntaments. De nit, la llum de Riells –avui- encega i impedeix veure els llums que guien els navegants fins a l’entrada al port de l’Escala. Malgrat el que puguin transmetre les fotografies, això ja era així els vuitanta. No ha canviat tot tant com en els anteriors vint anys, almenys vist des d’un parell de milles mar endins. La joventut dels nostres fills se sembla molt més a la nostra que no pas la nostra a la dels nostres pares. És clar que enmig hi ha la guerra d’Espanya, la d’Europa, la postguerra i la llarguíssima post-postguerra, ben cuita, si, en la salsa d’una dictadura quasi eterna. Però em fa la impressió que la semblança va més enllà de qüestions materials. Ara als mateixos indrets hi ha més gent i més vaixells, i més grans! I cap no descansa a la sorra. Però avui, com ara fa vint anys, no hi ha ningú arranjant xarxes sota la porxada. Tot i així, potser a causa del blanc i negre o del descolorit kodacolor, l’aire en les imatges sembla ben diferent. Oi?

(R)-3,4-dihidroxi-5-((S)-1,2-dihidroxietil)furan-2(5H)-ona és el nom químic de l’estereoisòmer levogir de l’àcid ascòrbic, és a dir, la vitamina C (Després de la xiulada de la Copa del Rei i de les declaracions del senyor Mayor Oreja, a fi d’evitar suspicàcies i també per afavorir l’enteniment entre espanyols en el sí d’Europa, afegeixo el nom en anglès per si el traductor d’aquesta pàgina no pot:  (R)-3,4-dihydroxy-5-((S)- 1,2-dihydroxyethyl)furan-2(5H)-one).

L’estabilitat de la vitamina C es veu afectada si cuinem els aliments en recipients de coure (avui inhabitual) o bé amb l’olla a pressió. Cuinant normalment, no es descompon fins als 190 C, de manera que el contingut en vitamina C dels aliments consumits  no  s’altera de manera important, encara que cal saber que es dilueix en l’aigua de cocció i sovint pot a anar a parar… a la pica.

No sabia quina foto posar: si la del senyor Mayor Oreja, la de l‘estadi de Mestalla (València) o bé l’estructura de la vitamina C. Al final, m’he decidit per les taronges de València, però, com veieu, no me n’he sabut estar de plantificar-hi  també l’estructura  -Oi que és bonica?

El taronger viu al pati de casa.

Per casualitat, he trobat una ressenya sobre un jugador de futbol a primera divisió als anys vint del segle passat, Antonio Alcázar Alonso, el meu avi. Va néixer a Múrcia i, a l’any, va venir a Catalunya. Res d’estrany. Molts avis de molts catalans nascuts a Catalunya van néixer a Múrcia. El tema seria irrellevant si no fos per la manera com la ressenya, patrocinada entre d’altres per la Comunidad de Murcia, tracta el tema. Vegeu sinó:

…Antonio Alcázar Alonso, “Alcázar” ha pasado a la historia del fútbol murciano por haber sido el primer jugador nacido en la Región…

… Antonio Alcázar se convirtió en el primer murciano en vestir la camiseta de la Selección Española…

…Si Antonio Alcázar había sido un pionero en la historia del fútbol murciano por su participación en una final de la Copa del Rey y por haber jugado con la selección española, también lo fue por ser el primer murciano en marcar un gol en Primera División…

La negreta és meva, però les cites són textuals. L’escrit complet val a dir que no amaga res: va venir a Catalunya quan tenia un any i va jugar sempre en un equip català, l’Europa, aleshores a primera divisió.

Recordo molt bé el meu avi, malgrat tenir jo només nou anys quan va morir a casa d’un càncer als ossos lent, dolorós i cruel que li llevà primer la paciència, després el bon humor i finalment la vida. Gràcies a ell, he de dir que el futbol m’avorreix -és, suposo, una reacció previsible a l’empatx de futbol que hi ha havia a casa, fins i tot molts anys després de la seva mort-, i gràcies a ell també, em vaig aficionar a la fotografia, com ell, i a la Química, de la qual en visc (Encara que a algú li costi de creure, fa anys, abans de la digitalització de la vida, fotografia i química anaven de bracet).

Encara conservo la càmera Kodak 6×9 de molla que utilitzava per impressionar els negatius i per fer les ampliacions. Recordo les llargues tardes passades plegats al seu laboratori, veient sortir a poc a poc la imatge positiva en blanc i negre sota la llum vermella, l’olor de l’hiposulfit i d’àcid acètic…

Recordo jo moltes, moltes, moltíssimes més coses sobre ell que el que ell podia recordar sobre Múrcia, el lloc on va néixer. I tanmateix algú en reivindica la seva murcianalitat.

Un pèl excessiu, oi?

Però gràcies de tot cor als qui han fet possible de recordar-lo. Al capdavall, ja sabem que la història és sempre interpretable.

Continue reading →