Aquest matí, un cotxe -un Ford Fiesta cdi vermell de matrícula 3552 i tres lletres- impedia la sortida de casa. El cotxe estava tancat i desfrenat, o poc frenat. Amb l’Arnau, hem pogut apartar-lo una mica per poder sortir sense passar per sobre el capó. En impedir també la sortida dels cotxes del pàrquing del costat, un veí -cansat de sentir botzinades- ha trucat la guàrdia urbana perquè vingués la grua. Com que una hora més tard, el cotxe seguia damunt la vorera impedint la sortida de cotxes i la sortida de manera normal des de la porta de casa meva, he estat jo qui ha trucat el 092. Aquí comença l’aventura de viure a Barcelona. Més o menys, aquesta ha estat la conversa:
-Vull denunciar (…) damunt la vorera que impedeix la sortida des de casa i la dels cotxes del pàrquing
-Doni’m l’adreça
Li dono. Discutim sobre si és el número 89 o 91. El problema és que al 91 no els consta cap gual. Insisteixo en el fet que soc jo qui ha de fer el saltimbanqui per sortir de casa a banda dels cotxes. Però inevitablement seguim discutint -cada cop val a dir que en un to més alt- sobre l’existència del gual del costat de casa. Al final sembla que sí que existeix, però falta pagar un rebut, cosa que a mi em deixa bastant fred. Finalment em demana -de manera ja poc educada- la referència del gual, que, segons m’informa de males maneres, com si jo tingués l’obligació de saber-ho, es troba a la placa.
La placa es troba -creieu-me- alta, molt alta. Jo, que a la mili formava dels primers després de provar de lliurar-me’n per la vista, no serviria per al bàsquet. De manera que mai no sabré si vaig llegir bé o no la referència donada a la guàrdia urbana, però el cas és que em diu que la referència és errònia i que consegüentment no pot enviar cap grua. Insisteixo en el fet que un cotxe IMPEDEIX SORTIR GENT DE CASA, cotxes del pàrquing i es troba damunt la vorera i l’amenaço a empènyer el cotxe fins al mig del carrer atès que el problema és una referència de pàrquing.
-Faci el que cregui que hagi de fer- i PENJA!
La guàrdia urbana em penja el telèfon! He de fer el saltimbanqui per sortir de casa, però la guàrdia urbana em penja el telèfon!
Estic emprenyat, frustrat, enfurismat. Algú que llegeixi això no ho estaria? I dubto entre tornar a trucar i defensar el meu dret de sortir de casa o bé complir l’amenaça i deixar el cotxe al mig del carrer. En la meva enfurismada, opto per la pitjor de les opcions: plantificar el cotxe al mig del carrer! La testosterona no és cosa bona.
Afortunadament, jo sol no el puc moure. Dos veïns, mostrant seny i solidaritat (dos valors que cal salvar d’aquesta Barcelona metropolitana de disseny, esdevinguda pija, burocràtica i encarcaradeta gràcies als nostres governants), m’ajuden a moure’l no per posar-lo al mig de la via, sinó per apartar-lo i deixar-lo mig mal aparcat, però permetent el pas de cotxes i vianants. Problema solucionat!
Discutim sobre la golosia del nostre Ajuntament cobrant uns serveis que mai retornen i marxem cadascú pel seu costat.
Què puc fer a banda d’escriure al blog?
