Fotografia: detall de l’espectacle, d’inspiració genuïna XXV Jocs Olímpics, però prou més discret…

26 de juliol, a les 21.30: cerimònia d’inauguració dels XX campionats europeus d’atletisme. Hi havia molta gent a les fonts de Montjuïc, davant del Palau Nacional (no sabem ja de quina nació) i molts estrangers. L’espectacle fou discret i segurament per la tele es veiés millor que allà mateix. Però estar-se a peu dret, envoltat de gent, té avantatges que val la pena d’explicar.

El pitjor de la inauguració fou el retard de mitja hora, la pèssima reproducció del so… i sobretot escoltar l’alcalde Hereu en anglès! Tot això és millor patir-ho espaterrat al sofà, sens dubte. Però hi ha  coses que milloren en directe perquè permet de participar-hi, com ara l’escridassada col·lectiva llavors que van anunciar la presència i els discursos de les autoritats (MH Montilla i Exim. Hereu). Segur que la tele no ho podia reproduir! Com tampoc no es va sentir per la tele la xiulada a l’himne d’Espanya (Audició que precedia a la dels Segadors i que, ambdues incloses, podien haver-se estalviat). Em feia pena pels estrangers, que no entenien res, menys encara que molts polítics vernacles  (Uix! Quina paraula!). He de dir que els atletes d’Andorra foren dels més ovacionats, cosa que va deixar astorat a més d’un guiri. I que, com era de preveure, els més ovacionats, amb diferència, foren els atletes representant Espanya malgrat la posterior xiulada a l’himne: tot plegat, massa per a algú que no visqui aquí i excessiu per a mirades superficials.

Fotos de la inauguració

Comptar quanta gent assisteix a una manifestació és cosa que fa temps que ha passat a formar part de la metafísica. Si érem un milió o un milió i mig realment no és important. Posem que era un calorós dissabte de juliol i molta, molta gent va preferir venir a Barcelona per recórrer el Passeig de Gràcia i la Gran Via en lloc d’estar-se a la platja o prenent una cervesa en ventilades terrasses de la Costa Brava. Però, xifres a banda, aquesta manifestació s’ha caracteritzat per ser paradigma del que hores d’ara està passant a Catalunya. Una setmana van necessitar els polítics per posar-se d’acord en el lema i en la litúrgia de la manifestació. Tot debades… perquè a la famosa capçalera se la va englotir la multitud!, malgrat la provocació que per megafonia algú demanés que la gent s’hi posés al darrera. No puc evitar de veure en tot això de la negociació sobre la capçalera un exemple més de la mesquinesa d’alguns partits, només preocupats per com sortirà la foto als diaris de Madrid; mesquinesa, manca de valentia, i també d’ambició.

No hi ha ningú que pugui saber què passarà a partir d’ara. Tot el que diguin durant els propers dies és parlar per parlar, perquè els canvis socials són lentíssims i cal temps per mesurar-los. Però veure els carrers de Barcelona plens de gent no pas cridant “Llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia” com el 1977, sinó directament “Independència” feia què pensar. Perquè molts, molts dels qui passejaven ahir pel Passeig de Gràcia, fa trenta anys eren a Olot fent barretines. La sensació, variable ni social ni científica, és que les coses estan canviant…

Les fotos de la manifestació

Dia 20 de maig, 11.30.  L’alcalde de Barcelona visita, sembla que per inaugurar-lo, el centre de dia lluent i acabat de fer al carrer del Marquès de Santa Anna cantonada amb General Mitre, a tocar de la plaça de Lesseps (joia arquitectònica per regalar a qui la vulgui).

Marquès de Santa Anna és un carrer curt i en forma de lletra ela. Aquest fet és important per a la narració, perquè, atesa la forma, no és possible veure’n el final quan hom s’està a la banda de General Mitre. Aprofitant la construcció de l’edifici del centre de dia, l’ajuntament ha reordenat Marquès de Santa Anna. Ara està (o estarà) empedrat i tot fa semblar que no hi circularà trànsit rodat (llevat de bicicletes, suposo). Les obres, eternes, s’han accelerat aquests darrers dies a causa -tothom pensa- de la visita del senyor alcalde. La circulació pel carrer és complicada: tanques, maquinària, camions i molt, molt de soroll per a turment de veïns i professors i alumnes del centenari Institut Serrat i Bonastre, situat al palau del marquès de Santa Anna, al davant del nou edifici.

Vet aquí, però, que el dia que el senyor alcalde ve de visita, no hi ha tanques, ni maquinària, ni camions, ni soroll. Tot sembla acabat. No ho està. Ni ho estarà fins d’aquí a molts mesos. Però la banda de Marquès de Santa Anna que el senyor alcalde visita sembla acabada. El final de l’ela, ja podeu pensar que segueix com sempre. però ara a més hi ha les tanques i la maquinària, amagades de l’esguard dels il·lustres visitants. El matí del dia 20 de maig és, certament, un descans per a veïns, professors i alumnes! Tot el matí? No. A les 13.00, llavors que el senyor alcalde i el seu nombrós seguici (xofers, protocol, seguretat i llepaires) marxa, l’escena resulta del tot còmica: els obrers, sota la sorpresa d’una veïna que fins i tot els increpa, tornen a muntar tanques,  i cinc minuts més tard surten les màquines, i a la tarda retornen els camions, i el soroll. Són les obres, és clar, les de debò, les de la ciutat real, no les d’una ciutat imaginada pel senyor alcalde.

Segurament no és possible fer obres sense que hi hagi els inconvenients de sempre, però com a recomanació general a polítics inauguradors (ara aviat n’augmentarà el nombre, eleccions vinents), potser valdria la pena que tornessin sense avís als llocs hores després d’inaugurar. Altrament corren el perill de viure en un univers paral·lel.

La meva ingenuïtat em va fer creure, com als veïns, que les obres haurien acabat. És per això que no anava preparat per fer-ne les fotos. Què hi farem! Hagués estat bé. I còmic.

Parlar de diagonals a Barcelona no genera cap ambigüitat: no hi ha ningú que pensi en geometria, sinó en la més barcelonina de les avingudes, perfectament visible en la foto d’amunt, tot i que ocultada parcialment per l’ala.  Parlo de la Diagonal, és clar, ex Generalísimo Franco, ex 14 d’Abril, ex Alfons XIII, ex Nacionalitat Catalana. Perquè tothom ha volgut batejar una avinguda sempre coneguda per La Diagonal (el mot avinguda li ha estat sempre sobrer).

Quan feia la fotografia, corria l’any 1991 i, a les carreteres, faltava poc per instal·lar-hi uns avisos quilomètrics realment brillants: Barcelona 92. Eren altres temps, altres projectes, altres… alcaldes. Eren temps d’il·lusió: per fi Barcelona retornava al mapa!

Més tard vingué allò del Fòrum (de les cultures), recordeu? Una estrafolarietat que almenys va deixar equipaments dels quals la ciutat n’estava faltada i, cal dir-ho,  també l’acabament, per bé que amb cent anys de retard, de la Diagonal cap al mar. Tothom recordarà els jocs olímpics lligats al nom de Maragall (el germà gran),  és més difícil que algú recordi el nom de l’alcalde Clos (avui, a l’exili) lligat al Fòrum, però queda per veure què se’n dirà de l’actual alcalde, el senyor Hereu. Potser se’l recordarà pel promotor de la més gran marrada feta en una ciutat europea o potser (Ai, vots! Ai, sistema informàtic que no rutlla!) per la moguda més inútil i cara de la història de la ciutat -i guaita, company, que la ciutat té una història llarga llarga.

Per cert, algú pot imaginar el tramvia circulant per la plaça de la Concorde, a París?

Fotografia: les lletres de la matrícula han estat esborrades expressament

A molts carrers de Barcelona, el canvi del costat on és permès l’aparcament té lloc cada tres mesos. Això fa que quatre cops a l’any (l’1 de gener, l’1 d’abril, l’1 de juliol i l’1 d’octubre), hi hagi complicacions per circular. En el cas de la fotografia, al carrer Rubén Dario, la circulació era absolutament impossible (llevat de motos i bicicletes, és clar).

Potser algú pensa que la grua actuarà diligentment, però, com ha succeït altres vegades, les coses van per un camí diferent, més llarg. Van venir, sí, els agents de la guàrdia urbana, s’ho van mirar, van multar el cotxe amb el paperot groc i van marxar! Problema solucionat! La grua va venir tres hores després, tres!, suposem que havent rebut moltes trucades de veïns farts de sentir clàxons.  Qualsevol podria pensar que la grua  li costa calés a l’Ajuntament, Oi?

Hem derivat lentament del servei al ciutadà al recapta mentre puguis. Posar multa i no solucionar el problema: vet aquí el gran invent per superar la crisi.

Tecnologia punta! Els cables de telefon travessant el carrer, pengim-penjam, formen part del paisatge de la nostra estimada ciutat. La neu al damunt seu va durar poc, afortunadament, però els cables continuaran on són, malauradament, acompanyats d’un llum model encastat-a-la-façana. I tot per recordar que Barcelona segueix essent una ciutat de disseny, molt amable amb qui no ha de passar-hi més de tres dies. El consistori de la ciutat deu pensar que mentre no es miri amunt… però, ves!, un dia de neu, per allò de les fotos, fa descobrir l’autèntica Barcelona. Al final del carrer, en direcció oposada a la de la fotografia, un pal de telefon dels de fusta de tota la vida, ara ja bastant tort havent suportat ventades i nevades, ens recorda la modernitat… del segle passat. Cada quatre anys, els veïns tenim l’esperança que potser algú, per recaptar vots, farà alguna cosa… Però res! I és que al carrer, hi vivim relativament pocs vots: no deu ser rentable dedicar-hi esforços, i a més a més, tampoc no hi ha turistes.

♥

Un fenomen meteorològic excepcional i molta, moltíssima improvisació de qui mira sobretot pel seu cul han portat el país fins un estat de col·lapse total. La meteorologia ha estat insòlita, però no sorprenent: coses de l’arrauxat clima mediterrani. La part dels culs tampoc no sorprèn ningú: coses del cul. Si us hi fixeu, el gos de la fotografia camina esmaperdut, enfredorides les potes, potser sorprès, acostumat ell a les comoditats del piset. El gos de la fotografia és un gos català, sense cap mena de dubte.

La fotografia, presa a la Plaça de les Palmeres de Sant Andreu, Barcelona, forma part d’una col·lecció sobre la nevada del 8 de març

θ

Irrita, enutja i emprenya veure els anuncis de l’Ajuntament de Barcelona explicant la meravella d’abocadors d’escombraries obsequiats als barcelonins: irrita perquè tothom té gairebé al davant de casa uns d’iguals als de l’anunci; enutja perquè presenta com a florida millora allò que tan sols és una reposició obligada; i finalment emprenya perquè l’anunci el paguem nosaltres, els barcelonins. I és que aquesta i totes les campanyes que presenten allò que les institucions han de fer per obligació com si fos un gran i generós donatiu al ciutadà, totes aquestes campanyes, inoportunament cares i pagades endemés pel propi ciutadà, no haurien d’haver sortit mai del contenidor de la fotografia…

Fotografia:  Detritus,  Berlín, 2007

.

Vaig fer la fotografia en els serveis d’un conegut hospital de Barcelona. El missatge lluïa sobre la porta corredora dels lavabos per a visitants. Suposo que els responsables d’aquella planta a l’hospital n’estaven ben farts, de mirar de resoldre els problemes generats per gent que, veient la porta del lavabo tancada, la forçaven per obrir-la. Que  trobés el pany ben deformat dóna cos a la meva suposició. No costa gaire imaginar la situació: el de fora volent obrir la porta tant si com no, i el de dins, assegut a la tassa, pantalons abaixats, literalment cagat de por, fent força sobre la porta per evitar l’humiliant final… L’escena, en qualsevol de les possibles versions, es devia repetir un munt de vegades, és clar, fins que algú va tenir la idea, simple però contundent, de fer obvi allò que és obvi: si la porta està tancada… coi!… és que està ocupat! O no?

Cada vegada que sento discussions sobre els problemes de l’ús de la bicicleta a Barcelona, em ve a la memòria l’escena de més avall. No és pas el tercer món, no, és una cantonada amb Oxford Street, al bell mig de la ciutat. És, com si diguéssim -i perdoneu-, el carrer Pelai de Londres.

Doncs, ja veieu.

Més fotografies de Londres