El Parlament de Catalunya ha votat avui a favor de prohibir les curses de braus a Catalunya a partir de 2012. És tot un èxit de civilitat. A partir d’avui, vivim en una pàtria menys trista, menys bruta i menys dissortada, si se’m permet jugar (perdona’m, Salvador Espriu)  amb els versos de La Pell de Brau (mai millor dit).

El Molt Honorable President, aficionat confés a la festa, s’ha afanyat a fer unes declaracions en català i castellà (per assegurar-se que l’entendran on ell creu que l’han d’entendre)  dient que ell havia votat en contra. Bé, senyor Montilla, no pateixi, en prenem nota. Ara caldrà esperar un any i escaig perquè l’eutanàsia de la festa es faci efectiva i, entremig, no dubtem (la senyora Sánchez Camacho, enfadada com de costum, ja ho ha enunciat) de l’ofensiva dels partits més descaradament recalcitrants (PP i PSOE) canviant lleis més nacionals que altres i ben segur que també amb l’habitual apel·lació a l’incontestable i sempre fidel Tribunal Constitucional, que de vegades es reuneix a la Maestranza.

Confiem que tot el procés acabi després de l’autòpsia de la festa.

Celebrem-ho mentre duri!

Fotografies: les imatges són de Nimes (França), ciutat no espanyola on hi ha una gran afició.

Altres entrades relacionades:
De toros i humans, de lleis i de sofriment

Fotografia: detall de l’espectacle, d’inspiració genuïna XXV Jocs Olímpics, però prou més discret…

26 de juliol, a les 21.30: cerimònia d’inauguració dels XX campionats europeus d’atletisme. Hi havia molta gent a les fonts de Montjuïc, davant del Palau Nacional (no sabem ja de quina nació) i molts estrangers. L’espectacle fou discret i segurament per la tele es veiés millor que allà mateix. Però estar-se a peu dret, envoltat de gent, té avantatges que val la pena d’explicar.

El pitjor de la inauguració fou el retard de mitja hora, la pèssima reproducció del so… i sobretot escoltar l’alcalde Hereu en anglès! Tot això és millor patir-ho espaterrat al sofà, sens dubte. Però hi ha  coses que milloren en directe perquè permet de participar-hi, com ara l’escridassada col·lectiva llavors que van anunciar la presència i els discursos de les autoritats (MH Montilla i Exim. Hereu). Segur que la tele no ho podia reproduir! Com tampoc no es va sentir per la tele la xiulada a l’himne d’Espanya (Audició que precedia a la dels Segadors i que, ambdues incloses, podien haver-se estalviat). Em feia pena pels estrangers, que no entenien res, menys encara que molts polítics vernacles  (Uix! Quina paraula!). He de dir que els atletes d’Andorra foren dels més ovacionats, cosa que va deixar astorat a més d’un guiri. I que, com era de preveure, els més ovacionats, amb diferència, foren els atletes representant Espanya malgrat la posterior xiulada a l’himne: tot plegat, massa per a algú que no visqui aquí i excessiu per a mirades superficials.

Fotos de la inauguració

Sota el sol de juliol, vestit de neoprè negre,  portant una botella d’aire a l’esquena i tot l’equip a sobre, arribar a l’aigua, a la fresca i ingràvida aigua, pot requerir molt d’esforç. És temps de saber dissenyar el camí més curt -no pas recte!- entre tovalloles per arribar al mar. Aquesta és una feina logística gens menyspreable, però no res comparada amb els equilibris per no posar els peus al damunt de la cara d’algú.  Un cop a sota el mar, tanmateix, res no pesa ni tampoc no fa calor, ni se sent el brogit de la gent a la sorra, només l’aire de la pròpia respiració sortint per les tuberes del regulador. Però res d’estar sol! Ja veieu com de poblades estan -també- les profunditats…

Més sota el mar

Han passat quatre mesos i una setmana des del temporal de fred i neu de la fotografia. Avui, al mateix lloc, el terre cremava i hi havia tan poca gent com a la imatge -somniades vacances!- i els pocs que hi caminaven ho feien d’esma. La visió pot ser reconfortant per als qui no gaudeixin d’aire condicionat. A mi m’agrada especialment pel contrastat paraigua blau, un color fred, certament, però que no ho sembla gens en el context d’aquesta fotografia.

Més sobre el temporal de neu

Sólo Adán pudo tener ante sí todos los animales del campo y todas las aves del cielo para ver cómo los llamaba, y para que tcdo ser viviente tuviera el nombre que él les diera (Genesis, 2, 19)

El text anterior ha estat extret del vot particular del senyor Rodríguez-Zapata, magistrat molt fatxa del Tribunal Constitucional espanyol. Comprenc que hagin estat quatre anys discutint sobre l’Estatut, ateses les fonts consultades, entre les quals, com veieu, hi ha la Bíblia…

He buscat entre els meus arxius alguna fotografia que fes referència, almenys, a la poma d’Adam, però, ves, només he trobat una pera. I si bé admeto que una pera no és una poma, la mosca fregant de mans si que m’ha semblat d’allò més escaient.

Fotografia: mosca sobre una pera aparentment fregant-se les mans. Feu-hi clic per veure-la millor.

Més sobre mosques i peres

]]> http://blogdeltoni.alcalleop.cat/2010/07/13/quatre-anys-deliberant-ja-se-per-que/feed/ 0 http://blogdeltoni.alcalleop.cat/2010/07/11/la-manifestacio-del-10-de-juliol/ http://blogdeltoni.alcalleop.cat/2010/07/11/la-manifestacio-del-10-de-juliol/#comments Sun, 11 Jul 2010 18:12:08 +0000 Toni http://blogdeltoni.alcalleop.cat/?p=2743

Comptar quanta gent assisteix a una manifestació és cosa que fa temps que ha passat a formar part de la metafísica. Si érem un milió o un milió i mig realment no és important. Posem que era un calorós dissabte de juliol i molta, molta gent va preferir venir a Barcelona per recórrer el Passeig de Gràcia i la Gran Via en lloc d’estar-se a la platja o prenent una cervesa en ventilades terrasses de la Costa Brava. Però, xifres a banda, aquesta manifestació s’ha caracteritzat per ser paradigma del que hores d’ara està passant a Catalunya. Una setmana van necessitar els polítics per posar-se d’acord en el lema i en la litúrgia de la manifestació. Tot debades… perquè a la famosa capçalera se la va englotir la multitud!, malgrat la provocació que per megafonia algú demanés que la gent s’hi posés al darrera. No puc evitar de veure en tot això de la negociació sobre la capçalera un exemple més de la mesquinesa d’alguns partits, només preocupats per com sortirà la foto als diaris de Madrid; mesquinesa, manca de valentia, i també d’ambició.

No hi ha ningú que pugui saber què passarà a partir d’ara. Tot el que diguin durant els propers dies és parlar per parlar, perquè els canvis socials són lentíssims i cal temps per mesurar-los. Però veure els carrers de Barcelona plens de gent no pas cridant “Llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia” com el 1977, sinó directament “Independència” feia què pensar. Perquè molts, molts dels qui passejaven ahir pel Passeig de Gràcia, fa trenta anys eren a Olot fent barretines. La sensació, variable ni social ni científica, és que les coses estan canviant…

Les fotos de la manifestació

Aquesta entrada ha estat escrita en anglès en homenatge al Sr. Mayor Oreja, intel·lectual i parlamentari, i en agraïment a les productores de cinema americanes  per la intenció de distribuir les pel·licules només en versió original com a resposta a la llei de cinema de Catalunya. A partir d’ara, ja serà més fàcil aprendre l’anglès!

I found the image of the desk open and no students around very suggestive. It is curious that the image of something closed are something open. Right? The next course will start earlier, so that the desk will remain open less time. The lockers will be filled before two months of English, Catalan, Mathematics and Chemistry books, and then somebody will play the song:

Don’t know much about history

Don’t know much biology

Don’t know much about a science book

Don’t know much about the french I took

But I do know that I love you

And I know that if you love me too

What a wonderful world this would be

Don’t know much about geography

Don’t know much trigonometry

Don’t know much about algebra

Don’t know what a slide rule is for

But I do know that one and one is two

And if this one could be with you

What a wonderful world this would be

Now I don’t claim to be an “A” student

But I’m trying to be

So maybe by being an “A” student baby

I can win your love for me

Don’t know much about history

Don’t know much biology

Don’t know much about a science book

Don’t know much about the french I took

But I do know that I love you

And I know that if you love me too

What a wonderful world this would be

Altres entrades en anglès

La fotografia correspon a la manifestació de l’1 de setembre de 2007

Fa no pas molts anys enrere, parlar de la independència de Catalunya era a mig camí entre el tabú i la ciència ficció. Els separatistes, com es deien els qui volien dir adéu a Espanya, eren gent fosca, radical, fora d’aquest món, minoritària. Han passat els anys i l’independentisme comença a ser un pensament fortament arrelat fins i tot en partits on mai no havia tingut presència. Gràcies al tribunal constitucional i a totes les lleis que han fet possible que uns quants jutges passin per damunt dels vots, Espanya, l’estat espanyol, ha demostrat una vegada més la seva barroera ineficàcia. No podia ser altrament quan en els fonaments de la Constitució -paraula que ve de constituir- hi ha, sembla, una cosa prèvia, més fonamental, com és la unitat indissoluble de la nació espanyola: pura metafísica. És que el país no es constitueix per mitjà de la Constitució, com fóra normal, sinó en una cosa prèvia com és la nación española? Potser Déu -el del Vaticà, és clar- va crear la nación i els humans, pobrets, van escriure la constitució? Què hi farem!

És hora de dir adéu. No pas per trencar cap unitat de res: Espanya ha de poder seguir essent fins i tot una unitat de destí en la universalitat,  però, això si, una mica més petita del que és ara, perquè no som dignes de tan elevades pertinences.

No podrem dir allò que fou bonic mentre durà. No. En absolut.

Més manifestacions a manis.cat

Ho aconseguirà?

Més sobre la fura Google

L’estiu ja ha arribat. Admirem-lo. Aprofitem-lo. No durarà tota la vida, no. Només tres mesos.