El Parlament de Catalunya ha votat avui a favor de prohibir les curses de braus a Catalunya a partir de 2012. És tot un èxit de civilitat. A partir d’avui, vivim en una pàtria menys trista, menys bruta i menys dissortada, si se’m permet jugar (perdona’m, Salvador Espriu) amb els versos de La Pell de Brau (mai millor dit).
El Molt Honorable President, aficionat confés a la festa, s’ha afanyat a fer unes declaracions en català i castellà (per assegurar-se que l’entendran on ell creu que l’han d’entendre) dient que ell havia votat en contra. Bé, senyor Montilla, no pateixi, en prenem nota. Ara caldrà esperar un any i escaig perquè l’eutanàsia de la festa es faci efectiva i, entremig, no dubtem (la senyora Sánchez Camacho, enfadada com de costum, ja ho ha enunciat) de l’ofensiva dels partits més descaradament recalcitrants (PP i PSOE) canviant lleis més nacionals que altres i ben segur que també amb l’habitual apel·lació a l’incontestable i sempre fidel Tribunal Constitucional, que de vegades es reuneix a la Maestranza.
Confiem que tot el procés acabi després de l’autòpsia de la festa.
Celebrem-ho mentre duri!
Fotografies: les imatges són de Nimes (França), ciutat no espanyola on hi ha una gran afició.
Fotografia: detall de l’espectacle, d’inspiració genuïna XXV Jocs Olímpics, però prou més discret…
26 de juliol, a les 21.30: cerimònia d’inauguració dels XX campionats europeus d’atletisme. Hi havia molta gent a les fonts de Montjuïc, davant del Palau Nacional (no sabem ja de quina nació) i molts estrangers. L’espectacle fou discret i segurament per la tele es veiés millor que allà mateix. Però estar-se a peu dret, envoltat de gent, té avantatges que val la pena d’explicar.
El pitjor de la inauguració fou el retard de mitja hora, la pèssima reproducció del so… i sobretot escoltar l’alcalde Hereu en anglès! Tot això és millor patir-ho espaterrat al sofà, sens dubte. Però hi ha coses que milloren en directe perquè permet de participar-hi, com ara l’escridassada col·lectiva llavors que van anunciar la presència i els discursos de les autoritats (MHMontilla i Exim. Hereu). Segur que la tele no ho podia reproduir! Com tampoc no es va sentir per la tele la xiulada a l’himne d’Espanya (Audició que precedia a la dels Segadors i que, ambdues incloses, podien haver-se estalviat). Em feia pena pels estrangers, que no entenien res, menys encara que molts polítics vernacles (Uix! Quina paraula!). He de dir que els atletes d’Andorra foren dels més ovacionats, cosa que va deixar astorat a més d’un guiri. I que, com era de preveure, els més ovacionats, amb diferència, foren els atletes representant Espanya malgrat la posterior xiulada a l’himne: tot plegat, massa per a algú que no visqui aquí i excessiu per a mirades superficials.
Sólo Adán pudo tener ante sí todos los animales del campo y todas las aves del cielo para ver cómo los llamaba, y para que tcdo ser viviente tuviera el nombre que él les diera (Genesis, 2, 19)
El text anterior ha estat extret del vot particular del senyor Rodríguez-Zapata, magistrat molt fatxa del Tribunal Constitucional espanyol. Comprenc que hagin estat quatre anys discutint sobre l’Estatut, ateses les fonts consultades, entre les quals, com veieu, hi ha la Bíblia…
He buscat entre els meus arxius alguna fotografia que fes referència, almenys, a la poma d’Adam, però, ves, només he trobat una pera. I si bé admeto que una pera no és una poma, la mosca fregant de mans si que m’ha semblat d’allò més escaient.
Fotografia: mosca sobre una pera aparentment fregant-se les mans. Feu-hi clic per veure-la millor.
Comptar quanta gent assisteix a una manifestació és cosa que fa temps que ha passat a formar part de la metafísica. Si érem un milió o un milió i mig realment no és important. Posem que era un calorós dissabte de juliol i molta, molta gent va preferir venir a Barcelona per recórrer el Passeig de Gràcia i la Gran Via en lloc d’estar-se a la platja o prenent una cervesa en ventilades terrasses de la Costa Brava. Però, xifres a banda, aquesta manifestació s’ha caracteritzat per ser paradigma del que hores d’ara està passant a Catalunya. Una setmana van necessitar els polítics per posar-se d’acord en el lema i en la litúrgia de la manifestació. Tot debades… perquè a la famosa capçalera se la va englotir la multitud!, malgrat la provocació que per megafonia algú demanés que la gent s’hi posés al darrera. No puc evitar de veure en tot això de la negociació sobre la capçalera un exemple més de la mesquinesa d’alguns partits, només preocupats per com sortirà la foto als diaris de Madrid; mesquinesa, manca de valentia, i també d’ambició.
No hi ha ningú que pugui saber què passarà a partir d’ara. Tot el que diguin durant els propers dies és parlar per parlar, perquè els canvis socials són lentíssims i cal temps per mesurar-los. Però veure els carrers de Barcelona plens de gent no pas cridant “Llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia” com el 1977, sinó directament “Independència” feia què pensar. Perquè molts, molts dels qui passejaven ahir pel Passeig de Gràcia, fa trenta anys eren a Olot fent barretines. La sensació, variable ni social ni científica, és que les coses estan canviant…
Aquesta entrada ha estat escrita en anglès en homenatge al Sr. Mayor Oreja, intel·lectual i parlamentari, i en agraïment a les productores de cinema americanes per la intenció de distribuir les pel·licules només en versió original com a resposta a la llei de cinema de Catalunya. A partir d’ara, ja serà més fàcil aprendre l’anglès!
I found the image of the desk open and no students around very suggestive. It is curious that the image of something closed are something open. Right? The next course will start earlier, so that the desk will remain open less time. The lockers will be filled before two months of English, Catalan, Mathematics and Chemistry books, and then somebody will play the song:
La fotografia correspon a la manifestació de l’1 de setembre de 2007
Fa no pas molts anys enrere, parlar de la independència de Catalunya era a mig camí entre el tabú i la ciència ficció. Els separatistes, com es deien els qui volien dir adéu a Espanya, eren gent fosca, radical, fora d’aquest món, minoritària. Han passat els anys i l’independentisme comença a ser un pensament fortament arrelat fins i tot en partits on mai no havia tingut presència. Gràcies al tribunal constitucional i a totes les lleis que han fet possible que uns quants jutges passin per damunt dels vots, Espanya, l’estat espanyol, ha demostrat una vegada més la seva barroera ineficàcia. No podia ser altrament quan en els fonaments de la Constitució -paraula que ve de constituir- hi ha, sembla, una cosa prèvia, més fonamental, com és la unitat indissoluble de la nació espanyola: pura metafísica. És que el país no es constitueix per mitjà de la Constitució, com fóra normal, sinó en una cosa prèvia com és la naciónespañola? Potser Déu -el del Vaticà, és clar- va crear la nación i els humans, pobrets, van escriure la constitució? Què hi farem!
És hora de dir adéu. No pas per trencar cap unitat de res: Espanya ha de poder seguir essent fins i tot una unitat de destí en la universalitat, però, això si, una mica més petita del que és ara, perquè no som dignes de tan elevades pertinences.
No podrem dir allò que fou bonic mentre durà. No. En absolut.
El vídeo, malgrat la mala llum, mostra un exemple de perseverança. Les fures són animals tenaços, obstinats, obsessius, extraordinàriament tossuts. L’ós de peluix s’estava assecant després d’haver-lo rentat, i la fura Google, com en el tango, el volia perquè és seu, però no per matar-lo, sinó per endur-se’l al cau.
Una assídua lectora d’aquest blog em va enviar un conte que corre per Internet per explicar la crisi a tots aquells a qui els costi d’entendre les coses. M’he permès de traduir-lo des del castellà per retre homenatge -fet i fet- al senyor Mayor Oreja. Vet aquí el conte:
Un senyor es va dirigir a un poble on mai havia estat abans i va oferir als seus habitants 100 euros per cada ase que li venguessin.
Bona part de la població li va vendre els seus animals.
Dos dies després va tornar i va oferir millor preu, 150 per cada burret, i un altre tant de la població va vendre els seus.
La setmana següent va tornar i va oferir 300 euros i la resta de la gent va vendre els últims burros.
En veure que no hi havia més animals, va oferir 500 euros per cada burret, donant a entendre que els compraria en la seva pròxima visita al poble, en un parell de setmanes, i va marxar.
Un parell de dies després va enviar a un ajudant amb els rucs que va comprar, a la mateixa vila, perquè oferís els burros a 400 euros cada un. Davant la possible guany a la setmana següent, tots els habitants ràpidament van comprar els burros a 400 euros, i molts van demanar diners per poder comprar més rucs. De fet, van comprar tots els burros de la comarca. (Que no de la vegueria).
Com era d’esperar, l’ajudant va desaparèixer amb els diners cobrats, igual que el senyor, que evidentment no va tornar a les setmanes següent, ni mai més hi van aparèixer.
Resultat:
El llogaret va quedar plena de rucs i tothom endeutat, o segons com es miri, de rucs endeutats.
Vegem el que va passar després:
Els que havien demanat prestat, en no vendre els rucs, no van poder retornar els préstecs.
Els que havien prestat diners es van queixar a l’ajuntament dient que si no cobraven, s’arruïnarien ells, aleshores no podrien seguir prestant i tot el poble quedaria arruïnat.
A fi que els prestadors no s’arruïnessin, l’alcalde, amb els fons municipals dels impostos locals i l’assignació dels pressupostos provincials, en comptes de donar diners a la gent del poble per pagar els deutes, els va donar als propis prestadors perquè no fessin fallida. Però aquests, ja cobrat gran part dels diners, no van perdonar els deutes als del poble,els quals van seguir igual d’endeutats i sense capacitat de retornar els préstecs.
L’Alcalde va dilapidar el pressupost de l’Ajuntament, que va quedar també endeutat.
Llavors va demanar diners a altres ajuntaments, però aquests li van dir que no podien ajudar-lo perquè, com estava en la ruïna, no podrien cobrar després el que li prestessin.
El resultat:
Els “llestos” del principi, forrats.
Els prestadors, amb els seus guanys consolidats i un munt de gent a la qual seguiran cobrant el que els van prestar més els interessos, fins i tot apoderant-se dels ja devaluats burros amb els que mai arribaran a cobrir tot el deute.
Molta gent arruïnada i sense burro per a tota la vida.
L’Ajuntament igualment arruïnat. L’alcalde va pensar que havia de buscar alguna solució.
Per solucionar tot això i salvar tot el poble, l’Ajuntament va preparar ajustaments i reformes , com ara reduir les hores de consum d’aigua de les fonts públiques, tancar el “Llar del jubilat” i baixar el sou als seus funcionaris.
Si a algú li costa d’entendre, estic disposat a enviar-li un plànol.
Cada dia rebo un recull de premsa sobre temes educatius que prepara la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya. No és que el llegeixi tot, ni tampoc cada dia. Però sí que hi faig una ullada als titulars. Fa un parell de dies, no me’n vaig poder estar d’una forta i grossa rialla. Perquè, per atzar, els titulars agrupats eren hilarants, molt hilarants, ara que el sentit de l’humor és l’únic no sotmès als dictats del mercats financers. Vet aquí els primers titulars:
La prova de nivell de sisè de Primària revela que l’alumnat té un problema de lectoescriptura
Un de cada tres nens de 12 anys no domina la lectura ni l’escriptura
Un tercio de los alumnos pasa a la ESO sin el nivel de inglés mínimo
Més de 5.300 famílies es queden sense plaça d’escola bressol pública a Barcelona
Un desastre, certament. Res que faci riure, en absolut, perquè d’Educació és cosa molt seriosa. Però la ironia ve de la mà del següent titular:
.
Ernest Maragall: ‘Estaré encantat de la vida de ser de nou conseller d’Educació’
Ai, l’honorable germà petit! És per això que és el més estimat dels consellers. Hi ha qui converteix l’adversitat en repte i també hi ha qui no té no sé què vergonya!
Fotografia: manifestació el 8 de juny a la Via Laietana de Barcelona
Que les discrepàncies entre els uns i els altres sobre el seguiment de la vaga de treballadors de l’administració (no tots funcionaris, encara que els qui ho siguin no crec que hagin de disculpar-se’n) puguin moure’s entre el 11% i el 70 % (La Vanguardia, 8-6-2010) i, a més, no sorprenguin ja a ningú, diu molt sobre la manipulació descarada de les coses. Entre regalar 400 € al més pur estil bananer i la imatge d’aquest apunt, han passat només dos anys, però el mal és que no hem fet res més que acabar el primer acte d’una representació on toooot és mentida… menys els figurants.
la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya. No és que el llegeixi tot, ni tampoc cada dia. Però sí que hi faig una ullada als titulars. Fa un parell de dies, no me’n vaig poder estar d’una forta i grossa rialla. Perquè, per atzar, els titulars agrupats eren hilarants, molt hilarants, ara que el sentit de l’humor és l’únic no sotmès als dictats del mercats financers. Vet aquí els primers titulars:
