Bombolles

Quan era petit m'ho havia passat d'allò més bé fent bombolles de sabó que, a l'estiu -no pas a l'hivern- flotaven per l'aire i de vegades s'enfilaven amunt amunt abans de tremolar i esclatar. A l'hivern fa massa fred, no hi ha corrents d'aire calent i les bombolles perden altura irremeiablement. Les bombolles de sabó contenien aire i una mica més de diòxid de carboni de l'habitual perquè jo les feia bufant amb l'aire dels meus pulmons. Les densitats de l'aire a dins i de l'aire de fora devien ser, si fa no fa, les mateixes, però la capa que les envolta fa que la densitat de la bombolla sigui, en conjunt, més gran que la de l'aire del seu voltant. Les bombolles de sabó no tenen realment cap possibilitat de volar com ho pot fer un globus ple de gas heli, molt més lleuger que l'aire. Si s'enfilaven amunt era només perquè els corrents d'aire calent les empenyien, però a l'hivern, vés tu a trobar corrents d'aire calent! A més, les bombolles de sabó necessàriament tenen una vida curta, perquè la capa d'aigua que les forma -i que actua com un tel a causa de la tensió superficial- es va evaporant, més lentament o més ràpidament segons si fa fred o fa calor i segons si hi ha poca o molta humitat. El tel esdevé a poc a poc més prim i al final acaba desmanegant-se. És bonic veure els colors canviar ràpidament damunt les bombolles! És la diferent refracció de la llum, una mena de petits arcs de Sant Martí, que es mouen de lloc seguint el moviment dels diferents gruixos d'aigua. 

Que l'aigua pugui formar bombolles com les de sabó és una conseqüència de les rares propietats de la seva excepcional molècula. I és que, per causes diverses, la molècula d'aigua té una part positiva i una part negativa. Així que a la part positiva d'una qualsevol, s'hi enganxen moltes altres per la part negativa, cadascuna de les quals tenen al seu torn moltes altres enganxades a la banda positiva… i així fins que arribem a la superfície. En qualsevol punt, una molècula és estirada en totes les direccions. Però a la superfície d'un got o d'una bombolla, les molècules són estirades cap avall o cap a l'interior de la bombolla, i no pas cap amunt o cap enfora, perquè ja no hi ha més molècules. Així que la capa de fora és atreta només en un sentit i s'aixafa formant una mena de tel. És la tensió superficial de què parlàvem abans. En les bombolles, qui en manté l'estructura és aquesta força entre molècules. Les bombolles peten llavors que el tel és massa prim i no hi ha prou molècules fent força. 

100818-P1000935-w

Les bombolles de la fotografia no són de sabó. Simplement és l'aire que el submarinista deixa anar. Aquí, sota el mar, les bombolles sempre van amunt, perquè la densitat del medi és molt més gran que a dins la bombolla. A més, el tel no s'evapora en trobar-se envoltat d'aigua. Les bombolles, aixó sí, augmenten el volum a mesura que s'enfilen amunt, perquè la pressió disminueix. És una llei molt senzilla dels gasos i que també s'aplica als pulmons dels submarinistes. Ells no ignoren aquesta llei, ja que altrament podrien patir greus accidents, i mai pugen més ràpid que les bombolles i sempre deixen anar l'aire dels pulmons durant l'ascensió.

En la imatge, que pertany a l'àlbum El Carall Bernat - Illes Medes, no hi ha cap mena d'efecte òptic estrany: el peix buscava les bombolles. Tal qual. Ho fan molts peixos. No sé per quina raó.

 

About Toni

-Has viles, ni castells, ni ciutats, comtats ni ducats? -He amors, pensaments, plors, desirers, treballs, llanguiments, qui són mellors que emperis ni regnats (Ramon Llull)
This entry was posted in Ciència, Física, Fotografies, Química and tagged , , , . Bookmark the permalink.

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>