Rumb Kepler 186F?

Ja fa uns mesos que el descobriment d'un planeta habitable va generar un reguitzell d'articles i comentaris. La recerca de planetes habitables, és a dir, planetes en els quals hi pugui haver alguna forma de vida al nivell evolutiu que sigui, es fa sota el convenciment que la vida, tal com l'entenem, no és res d'excepcional. De fet, si acceptem que l'Univers és molt i molt gran, aleshores la possibilitat de trobar que hi hagi algú com nosaltres és també molt i molt gran; i si l'univers és quasi-infinit, aquesta possibilitat és aleshores una quasi-certesa. Tanmateix una cosa és que hi sigui, una altra és que ho trobem, i encara més difícil és que mai ens hi puguem arribar a comunicar. Personalment, tot i estar convençut que un món com pinta Star Trek, on el motor de les ambicions humanes és una mena de perfeccionament moral, és infinitament millor que un món guiat pel nostrat tenir-més, no em crec -perquè no tinc raons per fer-ho- que poguéssim arribar a cantar allò de

Imagine all the people sharing all the world

vulcanians i humans aplegats, en romulià de Vulcà, anglès galàctic o català de l’Alguer… Ben al contrari: si la mala llet que mostra la nostra espècie és compartida per altres espècies exòtiques, millor no coincidir-hi -pel bé d'ambdues. Dit això, i superada la primera basarda de l'encontre, suposar que la nostra fina capa de complexitat damunt el nostre minúscul roc en un sistema solar perdut a l'extrem d'una vulgar galàxia és única és com suposar que aquell bitllet de cinc euros que vaig trobar al fons de la piscina és l'únic bitllet de cinc euros que ha anat mai al fons de cap piscina. Oi que m'enteneu?

No hi ha res que faci suposar que això que anomenem vida només pugui ser com és a la Terra: basada en el carboni, l'oxigen, l'aigua, el fòsfor… Podria estar basada en el silici, el sofre, els sulfur d'hidrogen, l'arseni… Podria no ser tan complexa com és a la Terra, potser molt simple, o potser infinitament més complexa, tant que no podríem ni tan sols identificar-la… Però, especulacions a banda, si hem de buscar alguna cosa que puguem denominar vida, no tenim més remei que començar buscant allò que coneixem millor. És per això que els astrònoms giren els seus telescopis cap a planetes similars al nostre, i prou estables com per permetre l’homeòstasi, és a dir, una delicada situació d’equilibri entre el medi i els organismes que hi pul·lulen. De planetes, n’hi ha moltíssims a l’Univers, però només una part són prou a prop per veure’ls, i només una part d’una part són això que en diem habitables. De cop, les possibilitat de trobar res s’han reduït dràsticament, però no cal patir: venim d’un nombre extraordinàriament alt.

I doncs, què fa que un planeta sigui habitable? A on hem de buscar exactament?

Busquem on sigui possible l’aigua líquida, perquè és en l’aigua on sembla que va començar la vida a la Terra i no podem imaginar cap química prou complexa per suportar la vida que no sigui en l’aigua. Potser som víctimes de la nostra ignorància –no seria, no, la primera vegada- però és el que tenim. Com que l'interval on l'aigua existeix en forma líquida és certament petit, trobar llocs amb possibilitats no és gens fàcil. Planetes molt allunyats de llur sol o bé massa a prop no podran tenir aigua líquida. En el nostre sistema solar, només la Terra i Mart són a la zona d'habitabilitat, i Venus ja és al límit de l'infern. 

Busquem en sistemes solars que no es trobin massa a prop del centre d'alguna galàxia, on la inestabilitat és molt elevada a causa de xocs estel·lars, forats negres i noves a dojo. L’evolució, paradigma que tenim raons per acceptar amb fermesa, requereix temps, molt de temps: passar de molècules simples a complexes, i de molècules complexes a organismes capaços de replicar-se requereix, sobretot, temps. És un viatge cap a la complexitat, del desordre cap a l’ordre. Hem de barrejar moltíssimes vegades un joc de cartes perquè, almenys una vegada, estiguin ordenades en pals. I encara que els camins evolutius, a diferència de les cartes, de vegades prenguin dreceres, no deixa de ser un camí llarg.

Busquem planetes (o satèl·lits de planetes) que tinguin preferentment un nucli metàl·lic fos. Si el tenen, no és difícil que el tinguin fos, atès que els planetes es formen entorn d'una estrella a partir de boles de gas incandescent que es van refredant i condensant, i que es refreden, com el tall rodó, més per fora que per dins. Però si un planeta no té aquest nucli, tampoc no pot tenir camp magnètic, perquè aquest és el resultat del moviment dels ions metàl·lics a l’interior del planeta, i, sense el coixí del camp, totes les partícules d'enorme energia ixents del sol arriben a la superfície del planeta i, per dir-ho ras i pla, l'esterilitzen. Ja ho hem dit: la delicada complexitat de les molècules que possibiliten la vida requereix temps i estabilitat. Ara com ara, doncs, som incapaços d'imaginar una sola molècula de proteïna sense les boniques aurores als pols.

Busquem planetes de massa prou gran com per retenir suficient atmosfera per raons similars, de protecció i estabilitat, a les del camp magnètic, i amb una rotació estable, i amb una alternança entre el dia i la nit adequada. Cal dir que els planetes de radi petit es refreden més ràpidament, difícilment tenen un nucli fos, pot ser que no facin prou força per retenir l’atmosfera, i a causa de l’efecte de frenada gravitacional de l’estrella sobre llur rotació, l'acoblament de marea, acaben mostrant-li sempre la mateixa cara, com passa amb la Lluna: no són aquestes les condicions que vam permetre l’aparició de la vida a casa nostra.

Finalment busquem estrelles de vida prou llarga perquè donin temps a l’evolució, i amb una temperatura a la superfície d’entre 4000 i 8000 K (La del Sol és a 6000 K), és a dir, amb la radiació necessària per jugar amb els delicats enllaços químics de la vida: temps i foc suau, com el xup-xup del suquet. La Terra és a la zona d’habitabilitat del Sol i hi romandrà per molts anys, però la xamba s’acabarà quan el radi del nostre astre comenci a créixer. No cal ara pensar-hi, perquè falta molt, però en tot cas, hem de buscar estrelles que no es prenguin la vida gaire acceleradament…

Kepler 186F sembla que compleix moltes d'aquestes condicions. De manera que si la vida va sorgir a la Terra, per què no pot haver sorgit també en un planeta amb condicions similars?  

Un aforisme de Ramón Gómez de la Serna diu que

El viaje más barato es el del dedo en el mapa

Si pensem de posar rumb a Kepler 186F per comprovar si hi existeixen ciutats o microbis, no podem anar gaire més enllà de l’aforisme de més amunt. Serà gratis, ja veureu i, potser fins i tot entretingut.

D’entrada, és important aclarir que la velocitat de la llum, 299 792 458 m/s, és la màxima velocitat a l’Univers. Res no pot córrer per damunt i res que tingui massa la pot igualar. No parlem de cap límit tècnic, sinó de la pròpia estructura de l’Univers, com el número Pi. Aquest és el nostre Univers: sigueu benvinguts! Així que estem obligats a conformar-nos d’anar, només, quasi a la velocitat de la llum, ni un pèl més. Per sort, al dit del senyor Ramón no li cal gens de tecnologia, només una mica d’imaginació. Posem, doncs, que construïm un estri capaç d’adquirir en poques setmanes una velocitat de creuer de 299 792 000 m/s. No sabem pas d’on podríem obtenir l’enorme quantitat d'energia per posar un coet a aquesta velocitat ni com ens ho faríem perquè els tripulants no morissin esclafats al fons de la nau a causa de l’acceleració, però, ves, el dit del senyor Ramón s’alimenta d’imaginació. En aquestes condicions, doncs, els nostres astronautes farien un tranquil viatge de quasi un any. Així que, tres o quatre anys més vells, serien de nou a la Terra i explicarien amb tot detall els amics trobats (o no) a Kepler 186F. Fins aquí, el dit -que somiar és gratis.

L’inconvenient -sempre hi ha un inconvenient- és que a la Terra haurien passat més de mil anys i no quedaria ningú per recordar qui coi eren, perquè, Ai!, havia oblidat de dir que Kepler 186F es troba a 500 anys-llum, una distància, d’altra banda, més aviat petita si la comparem, per exemple, amb l’allargada de la nostra galàxia, 100 000 anys-llum. Per als astronautes, haurien passat només quatre anys i recordarien perfectament el glamurós comiat que la humanitat els va retre, a ells, els herois. I és que el temps corre més lent com més a prop anem de la velocitat de la llum, vet-ho aquí…

Que potser esperàveu que la vostra noció d’un temps absolut, nascuda de l’experiència i de l’evolució, fos la bona? Que potser no pensàveu, no fa pas tant, que era el Sol qui recorria l’horitzó? Ai, els nostres sentits, tan útils mentre no ens moguem gaire del lloc i les condicions que forcen l’evolució! Aquestes coses de la relativitat del temps passen sempre, també quan agafem el tren de rodalies, també, encara que no som capaços de percebre-ho, perquè no té cap interès de fer-ho. Però a velocitats properes a la de la llum, els efectes relativistes ja veiem que poden ser desconcertants.

Llàstima: podem trobar estels i planetes tranquils i afectuosos que permetin el desenvolupament de la vida, i prou longeus perquè fins i tot arribin a existir formes de vida que facin preguntes de l’estil qui coi sóc jo? mentre es miren el melic. Però si pensem que la llum que va sortir des del centre de la nostra galàxia quan els nostres rebesavis homo sapiens vingueren a Europa fa 40 000 anys encara no ha arribat a l'extrem de la Via Làctia, em temo que no hi ha cap estrella que visqui prou anys per permetre que algun dia encaixem les mans.

Llàstima?

 

 

120809-P1010953-s

Amb quedo el rumb 180: 21 hores i Mallorca!

 

About Toni

-Has viles, ni castells, ni ciutats, comtats ni ducats? -He amors, pensaments, plors, desirers, treballs, llanguiments, qui són mellors que emperis ni regnats (Ramon Llull)
This entry was posted in Ciència, Física, Fotografies, Química and tagged , , , , , , , , , , . Bookmark the permalink.

One Response to Rumb Kepler 186F?

  1. Gerard says:

    Toni, tens la virtut de frustrar amablement qualsevol somni que hom pugui tenir. Recordo els primers navegants, que pensaven que no es podien allunyar de la costa, per què més enllà podien caure a llocs tenebrosos. O aquells que negaven que la terra es podia circumvalar, per què cauríen de l'altra costat. L'home, deien, és el resultat de la grandesa divina, però massa petit per desafiar els deus.  O alguns que al anys seixanta deien que la vida era una cosa tant extraordinària, que era molt dificil que puguès repetir-se en d'altres indrets galàctics. I que, certament, la vida pot ser extraordinària, però l'Univers és extraordinariament tan gran, que el que nosaltres considerem extraordinari és una cosa ben normal. Però això ho varem saber després. I, arrel d'aquest nous coneixements, va sorgir una corrent de pensament que deia al contrari: si som aquí és just per desafiar els deus. Sino, quín sentit tindria la vida, o la ciència?. Les possibles espècies biològiques que visquin a les zones  o planetes habitables de les estrelles son part també de l'Univers. Hi estan (hi estem) conectats, per què som un producte més. Per tant, per petits que siguem, hem de poder viatjar per l'Univers a l'igual que els navegants ho han fet al voltant d'un planeta infinitament més gran que els individuus de l'espècie. Tinc l'esperança que es trobaràn dreceres per anar d'una part a l'altra de l'Univers, sense trencar les lleis físiques (entre d'altres raons, per què no es pot). El problema és que encara no coneixem tot i es lògic. Tu ho has dit. L'Univers no solament sembla (o és) infinit en el seu volumen,  també ho és en descobriments. Crec que infinits son els descobriments que encara ens queden i les sorpreses que tindrem amb aquests nous descobriments…Si, ja sé que em diràs que argumento de manera emocional, poc racional. D'acord. Però moltes coses que s'han fet, han sorgit de l'emoció d'imaginar que es pot fer…De què ens val viure en un Univers tan gran, si mai no el podrem conèixer, si mai podrem viatjar a cap estrella?. Massa espai desaprofitat sensa raó. Això no quadra amb l'Univers o l'existència mateixa: tot té una raó d'existir.

     

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>